És una evidència prou palpable que aquests dies trobareu la temperatura de l’aigua més calenta. De fet, la hi trobareu aproximadament 2,2ºC més elevada del normal aquesta època de l’any. De fet, els seus valors màxims solen esser assolits al mes d’agost.
En algun punt de les Balears ha arribat a superar els 28ºC en les darreres hores. Quasi quasi s’hi està més calent a dins que a fora. I aquest encalentiment, òbviament, té efectes holístics: afecta al conjunt de l’oceà global.
El mes de juny experimentà (l’oceà global) les temperatues de la superfície més altes que qualsevol juny anterior, segons dades del sistema de vigilància europeu Copernicus, qui qualifica d’extremes les onades de calor marines registrades les darreres setmanes als voltants d’irlanda, Regne Unit i el Mar Bàltic.
Diario de Mallorca
Aquest fenòmen, òbviament, es reflecteix a la superfície en un augment de la humitat degut a una major evaporació de l’aigüa. I, així mateix, amb la imprevisibiltat meteorològica que dóna lloc a l’aparició de tormentes sobtades, carregades de molta aigua i t´pipques de climes més humids com el tropical. També influeix en l’augment de les tempestes elèctiques, com ja explicarem a aquest mitjà fa uns mesos.
Aquestes noves dinàmiques es tradueixen en més inundacions per aquestes tempestes sobtades molt carregades d’aigua o més incendis, com ja va passar el passat juny aquí a Pollença, degut a la caiguda de raigs.
I, per descomptat, l’augment de les temperatures es tradueix també en l’alteració d’ecosistemes marins que, facin vostès un exercici reflexiu, implica un efecte domino a gran escala: l’emigració d’una espècie a la recerca d’aigües més fredes és igual a la desaparició tant d’un depredador com d’una presa, comportant un desequilibri. L’augment de la temperatura és equivalent al canvi de condicions etològiques d’espècies vegetals, que no poden emigrar. Llavors; la seva mort. Conseqüentment, la pèrdua de productors d’oxigen i aliment. I etc, etc, etc.
La paradoxa de l’augment de les temperatures
Però un fenòmen curiós és precisament que d’aquest encalentiment global dels oceans pot derivar-se’n un refredament global del clima.
El clima funciona en forma de fluxe, i en forma cíclica i retroactiva. Les corrents oceàniques són vitals per a aquest funcionament. Pensi’s en el que hem estudiat tots respecte el cicle de l’aigüa: aquesta s’evapora de la mar, genera plujes i neu a les muntanyes, que tornen a la mar a través dels rius i volta a començar.
Què pot passar si el nivell de la mar continua augmentant? Les corrents estàn condicionades, entre moltes altres coses, per la temperatura de l’aigua. Alguna vegada heu nedat a la Cala Sant Vicenç i heu notat el fluxe de corrents més càlides i més fredes? una pertorbació a les corrents de l’oceà global pot tenir repercussions imprevisibles en com corrents més fredes i més càlides circulin, en com l’aigua s’evaporarà, com en aquesta evaporació formarà fenòmens metereològics, etc.
Quina és la paradoxa? precisament que l’augment de les temperatures, inclosa la de la mar, fa que es fonguin els pols. Si es fonen els pols, novament l’aigua es torna a refredar a aquestes zones. Es torna més freda, més salada i així, més densa. D’aquesta manera, la circulació canvia i les corrents marines poden col·lapsar i deixar de circular amb els fluxes de calidesa i fredor que les equilibra a dia d’avui.
El fluxe s’atura. Si s’atura el fluxe de les corrents marines, algunes zones disminuïrien molt la seva temperatura actual. Es rompria l’equilibri climàtic i entrariem en una nova era de refredament global, com a l’era glacial. Paradoxalment, la temperatura europea podria descendir de 5ºC a 10ºC respecte el calor sufocant dels dies d’avui.
Aquesta és sols una d’entre els centenars de teories que manejen les hipòtesis científiques que pot posar en perill l’espècie humana (mai no la terra, que segueix essent un sistema viu a qui nosaltres sols pertorbam en excés).
Potser ja no hi som del tot a temps però, com deia aquell:
No pretinguem que les coses canviin si fem sempre el mateix
Albert Einstein
Una petita pertorbació, un efecte incalculable
El clima global està influït per centenars, milers i milions de variables, algunes d’elles probablement tan ínfimes com indeterminables (pensis l’efecte papallona formulat per Edward Norton Lorenz).
L’efecte papallona precisament sorgeix de l’anàlisi de Lorenz de les prediccions meteorològiques. Per a ser breus i clars, ho explicarem resumidament:
Lorenz es dedicava a recollir càlculs sobre condicions metereològiques (tempestes, onades de calor, etc.) que ja havien succeït per afinar en el futur com podria preveure que passassen de nou; similar al que fan els meteoròlegs per que després algú ens anuncii per la televisió quin temps farà demà. Amb dades recollides de les variables d’un fenòmen concret succeït un dia concret; per exemple una borrasca, hi introduïa nous valors per simular com aquesta borrasca podia evolucionar. Un dia, introduïnt aquests nous valors, hi introduí unes xifres lleugerament redondejades (la seva impressora sols acceptava xifres amb tres decimals). Lorenz introduí, en vers del valor real i més precís del que aquell dia en aquell fenòmen atmosfèric s’havia produït (0.506127) una petita aproximació (0,506).
Aquest canvi minúscul matemàticament parlant es traduí en un canvi enorme en quant a la simulació dels resultats. La màquina simulava el fenòmen metereològic durant per exemple, un mes. Amb la introducció de l’aproximació, si bé abans el fenòmen atmosfèric s’havia comportat d’una manera, amb una diferència d’unes poques i insignificants xifres , ara el comportament del fenòmen havia variat incalculablement.
La conclusió d’aquesta teoria és que un petit i ínfim succés al món, com l’aleteig d’una papallona (la bella metàfora que introduí Lorenz), pot tenir un efecte dominó d’unes conseqüències indeterminables; donat que mai coneixerem totes les variables per predir-les.
La conseqüència pràctica de l’efecte papallona és que en sistemes complexos tals com l’estat del temps o la borsa de valors és molt difícil de predir amb seguretat en un meridià a llarg plaç
Entrada a Viquipèdia sobre l’efecte papallona
A més, casualment, el diagrama de la formulació de Lorenz té la forma de les ales d’una papallona:
Mai podrem predir-ho tot ni conèixer les infinites variables que dinamitzan l’univers. Potser tal vegada per això val més mantenir-nos en una situació de sostenibilitat, equitat i equilibri. O pot ser introduïr molts petits canvis posi el caos de la nostra part.
