L’extraviament d’animals de companyia acaba essent, als nostres dies, un fet quotidià i molt estès que requereix de mecanismes institucionals per a la salvaguarda dels drets tant dels propietaris com dels propis animals.
És un fenòmen al qual la societat ha de donar inevitablement resposta donat que és una preocupació ciutadana evident i amb recolzament ciutadà i democràtic. Per això se n’han redactat lleis al respecte que ho regulen.
La problemàtica
En general, aquesta preocupació ciutadana és un cas que es difón tant a nivell particular i de boca en boca com a un estracte que queda reflectit a les xarxes socials com, així mateix, se’ns fa arribar a mitjans de comunicació com és el nostre cas.
En aquest sentit, existeixen denúncies interposades que transiten la interposició de conteciosos legals així com la denúncia merament ciutadana en que les queixes de propietaris i associacions animalistes mostren la seva disconformitat en com són tractats els animals un cop es produeix la seva pèrdua i conseqüent recerca.
Així, el mecanisme triat per la majoria de consistoris de Mallorca és el fet d’externalitzar aquest servei a institucions privades com el CEPAD, de la fundació Natura Parc. Aquest centre té convenis amb aproximadament uns quaranta municipis de l’illa (entre ells Pollença) els quals, un cop la Policia Local troba o se li fa arribar un animal no registrat o del qual no es troba el seu propietari, s’encarrega de la seva recollida així com de tenir-ne cura fins que apareix un propietari o se n’hi troba un de nou.
Dit això, les queixes o informacions que hem rescabalat des de Som Pollença giren en torn a diverses deficiències del tracte d’aquest centre respecte els animals que podrien no respectar ni les condicions per les quals aquest centre cobra els seus serveis ni tampoc complirien la llei de protecció animal.
Excedir la capacitat de les instal·lacions
En primer lloc, la disquisició gira al voltant del fet tan habitual al nostres dies que es tracta d’un negoci i, com tot negoci, ha de ser rentable. Així, un centre que, com pensen algunes persones a qui hem demanat, podria donar una cobertura òptima a un cert nombre reduït de municipis, presenta la problemàtica que abasta un nombre tan gran de territoris que veu desbordades les seves capacitats.
Per aquest motiu, es donaria el que podríem anomenar un overbooking pel qual el nombre i tamany de gàbies acaba no essent suficient. Com tampoc ho acabaria essent la capacitat per donar servei a una quantitat d’animals que acaba essent superior a les seves capacitats; serveis de manutenció, de tenir-ne cura, de neteja, etc.
Les lamentables condicions observades per qui, o pel fet d’haver hagut d’anar a cercar el seu animal o per associacions que s’han interessat per descobrir les circumstàncies reals de les instal·lacions, arriben a abocar als animals a viure en circumstàncies molt deficients. Fins i tot podrien arribar a ser tan deplorables que alguns parlen de tortura i estafa.
Condicions lamentables que arriben a qüestionar els serveis com una estafa
Aquestes nombreses deficiències ténen a veure amb fets com que el tamany de les gàbies acaba essent massa reduït com per a poder gaudir els animals d’unes condicions aptes. Unes gàbies on dits animals acaben per no poder-s’hi moure i on hi acaben recolosos estrets amb la conseqüent ansietat que això els genera. Recordi’s que aquest parc cobra per, suposadament, el servei de manutenció i de cura que se’ls dóna a les mascotes.
Precisament per això es titlla aquest servei d’estafa. I és que el pagament que alguns dels usuaris dels quals tenim constància ha sigut en una quantia de 70 euros per recollida i d’una suma proporcional pels dies en que s’ha tingut ‘cura’ de l’animal allà (posem-li per exemple un cas concret que se’ns ha fet arribar: 46 euros per un total de tres dies). I, en canvi, les condicions en que la mascota ha sigut entregada ha sigut, segons aquests usuaris, ‘deplorable‘.
En el cas d’una persona anònima, declara:
Se’m va entregar el meu ca brut, amb olor a orina que ni tan sols li havien fet neta del damunt, i amb ferides que podrien haver sigut causades per altres animals o bé pels mateixos cuidadors
Declaració d’un ciutadà anònim
O també, a través de comentaris a la pàgina de facebook de Natura Parc:
Horroroso!! Fuimos a adoptar una perrita y nos la dieron que apestaba, tuvimos que ir todo el camino hasta casa con las ventanas abiertas. Cuando la lavamos le encontramos una herida bajo la cola, la llevamos al veterinario y nos dijo que eso hacía más de dos meses que lo tenía, cuando llamamos a la perrera nos dijeron que se habían dado cuenta que hacía caca en 2 veces pero por lo visto no habían mirado porque y repito hacia más de 2 meses que tenía eso y la perra sufría. Al llevarla para que nos diesen una solucion; porque están en su obligación de darte un perro sano o por lo menos de informar de lo que tiene; nos querían hacer pagar y encima con malos modales… Es increíble que sitios con gente así se denomine protectora animal esto es más tortura animal!
Comentari d’un usuari de Facebook al perfil de Natura Parc
Altres veus que mencionen el concepte estafa en les seves denúncies (legals i extra-legals) versen en quan a que no es dóna una atenció veterinaria adeqüada ni tampoc es duen a terme accions adients de registre dels animals que hi entren.
En quant a aquest fet, es té constància d’un cas en el qual una usuària adoptà unes cries de moixa les quals estaven afectades per la malaltia del parvovirus, donat que aquests animals no havien gaudit del seguiment veterinari necessari i que, un cop duites a casa, transmeteren dita enfermetat a la resta de moixos de qui cuidava la propietari, acabant amb la seva vida.
Les demandes socials i ciutadanes
En definitiva, el problema podria definir-se des de dos prismes: o bé aquestes infraestructures acaben essent sols un negoci lucratiu pel qual l’empresa sols mira el benefici econòmic, sense importar-li l’eficiència ni l’ètica del servei, i per això acaben donant-se circumstàncies en les quals acaba per no complir-se la llei de protecció animal. O bé, pel fet que aquest sigui l’únic o al manco el més utilitzat pels municipis de l’illa per tractar aquesta problemàtica, la seva capacitat acaba per veure’s en la majoria d’ocasions superada, derivant en que, de la mateixa manera, acabi per no complir-se adeqüadament la llei de protecció animal per manca de recursos.
Així, es necessitaria de ben segur una major supervisió de manera regular i constant mitjançant la qual els ajuntaments assegurasen el compliment de dita llei, per imperatiu legal i mandat democràtic.
Havent pogut parlar amb l’actual regidora de medi ambient Steffy Pozo, àrea encarregada d’aquest àmbit, ens ha transmès el fet que en les pròximes setmanes tenia programada la seva primera presa de contacte amb la institució. També ens ha dit que actualment no hi ha un contracte en vigor de les condicions, qüestió per la qual s’ha de revisar i es compromet a posar-se per feina un cop feta la seva visita oficial a les instal·lacions.
El problema, com ens manifesta, és que a Mallorca tampoc existeix actualment una alternativa que tracti aquest fenòmen. Algunes associacions i particulars, per la seva banda, reclamen la creació de refugis municipals per tal de cobrir millor aquesta necessitat.
La qüestió de fons és que el que a vista de les persones que han recollit allà el seu gos o moix han obersvat, sobretot, la mala olor per falta de condicions d’higiène que se li han donat als seus animals. A més, molts els han recollit amb cops, ferides i enfermetats. Sense oblidar-se que, suposadament, és precisament per evitar aquest tipus de danys pels quals se’ls paga una quantia ben elevada de diners.
La visió de cara a l’exterior que dóna el CEPAD (Centre de Protecció d’Animals Domèstics) és que s’assembla més a una gossera que a dit centre de protecció. Per molt que, com també ens fan arribar moltes persones descontentes, aquest centre es faci una ‘rentada de cara’ cada cop que reb la visita d’algún representant institucional dels ajuntaments i s’esmeri en aparentar que es dónen bones condicions durant la seva visita i tot canvii un cop finalitzada aquesta.
Per aquest darrer motiu, esdevé fonamental que els ajuntaments com el de Pollença excerceixin un control acurat i constant d’aquest centre per a que es defensin els drets tant dels propietaris com dels animals.
