La Tribu de l'Alzina ens mostra coneixements desde la biologia i l'ecologia fins a la permacultura i la nutrició!

La ‘Tribu de l’Alzina’ podria defeinir-se com un cercle de coneixement. Un cercle com a figura equidistant. On la seva organització no té un centre, sinó que el que l’uneix és el vincle entre les seves parts. A diferència d’altres agrupacions socials, jeràrquiques o segmentades, la connotació de la paraula tribu implica no una segmentació, sinó una comunitat que col·labora amb ella mateixa i amb el seu entorn per fer possible una vida en societat.

Així mateix, com a comunitat, la ‘Tribu de l’Alzina’ vol ensenyar-nos a ser indígenes: aquells qui habiten el seu lloc, el seu territori.

La ‘Tribu de l’Alzina’ sorgí com un programa de Ràdio Pollença que parla ‘sobre permacultura, transició ecosocial, sobirania alimentària, boscos, poesia, i molt més’. Així ho expliquen a la seva pàgina d’instagram (@latribudelalzina).

“Fa 20 anys, un savi que venia del Japó a visitar Mallorca, va dir que l’illa estava a una passa de la desertificació. Així ho confirmen avui els científics del clima.”

La Tribu de l’Alzina

Amb aquesta cita comencen tots els seus programes i podcasts, que també trobareu a Spotify. I amb aquesta premisa: la d’habitar, relacionar-mos i cuidar el lloc on habitam, pretenen evitar premonicions com aquestes o aprendre-les, precisament, a habitar.

Deim que la ‘Tribu de l’Alzina’ és un cercle de coneixement perquè, com tota societat tribal, funciona i aprèn a partir d’un equidistant consell de savis; d’una àgora. Així, els seus programes estàn replets de cites de llibres sobre ecologia, permacultura, apicultura, filosofia, biologia, etc.

I a més, els seus entrevistats són sempre aquells savis a qui tota tribu li cal escoltar: doctors, professors, apicultors, enginyers, …

El seu objectiu sempre és adquirir coneixement sobre el terrirori i qui l’ocupa. I no tan sols les seves gents, sinó també els seus organismes i microorganismes vius. Des d’un punt de partida que recorda a la famosa hipòtesi de Gaia i la consegüent concepció de la Terra com un organisme viu. Un organisme format per òrgans i microorganismes com els nostres (cèl·lules, teixits, microbis, …)

Així, l’existència i funcionament de tots aquests elements, més grans o petits; inclús les bactèries i els virus, formen part de nosaltres i ajuden a un funcionament sistèmic. De la mateixa manera, llavors, els microorganismes i les males herbes formen part del bosc i del sòl.

Cada petita part compleix una funció auto-reguladora. Per això, ens escau conèixer molt bé en què poden ajudar a la terra i, així, a nosaltres qui l’habitam.

En aquest sentit, ens dónen consells molt útils relacionats amb elements tan diversos com curiosos. Per exemple, en un tema tan primordial per als temps que corren com la gestió de l’aigua.

En un dels seus ‘consells de savis’, podrem arribar a entendre per què llevar cada cop més vegetació tant de boscs com d’espais urbans fa que l’aigua no sigui recollida o acumulada en zones de vegetació. Construïr cada cop més i sense control de fets molt petits com aquests fa que, en ploure, l’aigua no pugui acumular-se en plantes o aigües subterrànies.

En maltractar el sòl i no contemplar el seu precís funcionament, perdem zones humides. Per mor de les construccions humanes, quan plou, l’aigua no troba obstacles. no s’acumula en la vegetació o els espais naturals d’aigua subterrània que han sigut envaïts o eliminats pel ciment i va directament al mar. En perdem així la possibilitat que es conservi o sigui útil per l’entorn.

Així, aquesta aigua podria aprofitar-se per nosaltres, els humans, o per es plantes. Evitaríem un poc aquesta desertificació que es troba a l’aguait, o evitaríem torrentades com les que succeïren a Sant Llorenç des Cardassar.

És el coneixement i l’escolta d’experts el que pot fer-nos apendre a aprofitar millor els nostres recursos i habitar un lloc més sà i de manera sana. Potser si, apart de construïr menys (cosa que pareix de calaix), es construís també respectant aquestes sàvies opinions d’experts, millorariem molt l’estat del nostre hàbitat.

Per exemple, en quant a l’agricultura, els consells de la permacultura podràn fer que la producció agrícola pugui mantenir-se, fent-se més simbiòtica i respectuosa amb les eines que ofereix la terra. A certes zones d’Espanya, per exemple, els agricultors ja ho estàn posant en pràctica.

Potser així, qualque dia, no haguem de viure la desertificació que se’ns premonitza. O poguem així habitar un futur que, ja de manera inevitable, canviarà el ritme del transcurs ecològic.

Però no només es tracta d’aprofitar nous coneixements (alguns, d’altre banda, tot i que formulats amb menys precisió, ancestrals). Sinó també de canviar el nostre pensament

Patim, diuen els nostres companys de la tribu, d’un pensament en els quals ens trobam absents en quant a l’ecologia i allà on habitam. Hem perdut el vincle amb la naturalesa i la consciència que en som part.

Si bé encaram el problema en quant a una delegació de responsabilitats a governs i institucions, perquè bé és cert que la nostra petjada és ínfima relacionada amb la de grans tendències autodestructives globals. O en quant a moral individual: intentam contaminar menys, comprar productes ecològics, etc. i entrem així en una ‘eco-ansietat’ (constant pressió per si ho fem bé o malament). El que ens plantejen des de la ‘Tribu de l’Alzina’ és si tenim una relació íntima amb el nostre entorn.

Tenim un vincle amb allà on habitam més enllà de la explotació i el consum? Quan imaginam la naturalesa, imaginam entorns, animals o plantes que hem observat, tocat i vist créixer? O imaginam imatges que hem vist a través de documentals?

Saber-mos lligats, inteconnectats amb tot l’entramat de vida terrestre i, a diferència de la culpa, la responsabilitat troba la seva potència amb la propia forma de vida terrenal: en el vincle.

Quan les comunitats se senten que elles mateixes són part del territori; d’aquest barri, d’aquest poble, d’aquesta abadia…és quan s’obre la possibilitat de que l’ecologia se transformi en una presa de partit vital

Tribu de l’Alzina

Vital en el sentit d’esser viscuda per nosaltres. Quants no hem vist créixer una planta o un hort? i els hem sentit com a part d’un entron compartit. No sols per observar la bellesa d’una o aprofitar els productes de l’altre. Sinó que ens hem adonat de què li feia bé o malament. De com podíem ajudar a que es mantinguessen més sans. Hem al·lucinat amb la seva evolució i els hem observat amb tota la seva vitalitat i independència; com a éssers vius.

Idò aquest esperit curiós i de comunitat amb l’entorn és el que es transmet des de ‘La Tribu de l’Alzina’ en els seus pòdcasts mensuals, en els seus posts al seu instagram (on podreu apendre des de tècniques hortícoles fins a alimentar-vos de plantes silvestres) o en els esdeveniments relacionats amb la natura que de forma associativa organitzen amb altres associacions.

Na Cati Bennàssar i en Ramón Cerdà són les veus habituals i inspiradors d’aquesta tribu. Vos animam a que els escolteu i en formeu, d’alguna manera, part!