Què dir sobre la sensació que un sent el dia d’avui? Per damunt dels cops, esgotament i ferides, el que predomina entre tots nosaltres és la nostàlgia.
Nostàlgia per tot el que envolta la nostra festa. Per tota una setmana carregada de sentiments. Per allò que un sent quan veu uns dies abans del simulacre el seu vestit i la barra o l’espasa preparades, llestes pel combat. Ara, romanen en aigua per deslligar d’ells la suor, la pintura i el mesclat.
Nostàlgia per totes les aferrades, rialles. Pel renou de cornetes, trabucs i cops d’espasa. I és que això que deslligam avui d’aquests vestits posats en remull és també la petjada de les sensacions que ahir visquérem. Aquestes taques es diluiràn lentament, però el record perdurarà encara uns dies ben a flor de pell.
Perquè tot i esser un simulacre, nosaltres aquest dia no ens desfrassam; ens vestim, el vivim. Vivim una batalla i tot lo que l’envolta. Però és una lluita d’alegries i un cúmul de sentiments. Deim ‘visca la patrona’ i molts hi voldriem viure sempre dins el dia de La Patrona.
Si com diuen alguns antropòlegs, les festes populars són un instrument de les poblacions per estrényer vincles aquests dies, crec que aquest dia a Pollença ho aconseguim. Perquè avui estam feliços de tots aquells crits que llençàrem i besades que ahir donàrem. I trists alhora per haver d’esperar un any més per repetir aquest ritual tan carregat d’eufòria.
Salut i molts d’anys. Visca Pollença i Visca La Patrona.
