La nit del 31 de desembre, quan el rellotge està a punt de llançar-nos a l’oblit un any que deixem enrere, les tradicions acompanyen les nostres taules. El mateix menjar de sempre, el torró tradicional, la copa de vi i després la de xampany, el rem, el vestit de festa i el cotilló. I què no faltin els propòsits (buits la majoria de vegades). L’última campanada del famós compte enrere que totes les cases experimenten aquesta nit, dona inici a la celebració més gran de l’any. Un ritu col·lectiu impregnat també de clixés.
Entre aquest enrenou, oblidam encara reproduint-lo extremadament, el caos actual de les nostres societats, el consum desmesurat i l’arrogància de l’excés. Oblidam la salut, els riures compartits, les abraçades amigues. Anhelam començar el nou cicle, el nou dos mil vint-què. Realment, poc importa el número, ens deixam arrossegar pel nou any.
El rem és la metàfora perfecta del nostre desig d’engolir i no pensar en el veritable sabor de les experiències. Aquest llistat infinit de propòsits que juram i perjuram complir, mai acaba de quallar. Probablement, perquè ni tan sols els desitjam. Són actuacions, la majoria, imposades pel dictamen social. Deixar de fumar, apuntar-se al gimnàs, viatjar, estalviar més, cuidar el cercle pròxim, ser més respectuós/a, llegir més i veure menys televisió… Una infinitat de focs artificials que ens serveixen per a obviar la veritable reflexió d’allò a què sí que volem aspirar.
Ens reinventem aquesta nit. Creiem ser millor persona, més autèntiques. Brindem per això. Duem a terme cada simbòlic acte que aquesta efemèride implica. Volem atreure l’amor amb roba interior vermella, portem monedes i bitllets en les butxaques per a atreure l’abundància, ens fiquem sota la taula per a atreure la sort. Ens tornem irracionals per moments.
Mentrestant, les copes xoquen i els petons es llancen a l’aire per a victorejar haver viscut un any més amb les nostres amistats i familiars. L’emoció, sens dubte, existeix. Encara que tal vegada, només sabem demostrar-la en festivitat de la Nit de Cap d’Any. Pura superficialitat?
