Això no és una notícia

Què creis que és més difícil, entendre el gruix de les matemàtiques o entendre a una persona?

Aïllats cadascú a la privacitat de la seva gàbia corporal, poder apropar-se tan sols a intuïr què vol un dir en realitat quan parla de què sent és el més parescut a transgredir els límits de la física.

Poder entreteixir la cruïlla d’estímuls provinents de cada recó del nostre cos per embastar-la en forma de xiuxiueig intel·ligible i que un altre pugui arribar a roçar una mica allò que algú altre, amb tanta distància pel mig, sent. Poder posar-se al lloc de l’altre, vist així, és gairebé màgia o ciència ficció.

¿Com és possible que jo, essent la suma d’infinites cèl·lules que constantment neixen i moren, cada una una part del tot, arribi a coordinar-les per adquirir una veu que parla amb sí mateixa? que fins i tot pot parlar amb els altres, sobre altres coses que ni tan sols existeixen.

Sempre ens separarà la distància més enllà de la pell i la inevitabilitat d’haver d’entendre’ns a través d’un llenguatge que no és nostre. Haver d’usar paraules que algú altre ha inventat per donar nom a sensacions pròpies és a vegades una sensació d’inevitable impotència.

Entendre el llenguatge d’una ciència, és fàcil. Per tot hi ha una referència ben establerta. Entendre una persona, és un miracle. Hi ha pensaments que no es poden copsar. Sols poden divisar-se a l’horitzó. Poden acariciar-se. Pot arribar-se a aquest: sí, sé del que parles. Però és un donar voltes en cercle.

Aquest horitzó és el que la poesia i el llenguatge metafòric ens permet revisitar. Una poesia, una metàfora, estàn tan vives com una persona. Estàn tan vives com tú mateix, perquè en són un mirall. Sempre pots tornar a visitar-los per demanar-li què penses ara. I mai serà el mateix. Mai seràs el mateix.

CADA POEMA ES UN SALVOCONDUCTO HACIA UNA TIERRA LIBRE

Dicen que no hace falta la poesía.
Suponen que la gente necesita comer. Con eso basta

Pero sucede que existen vegetales
desplegando tenaces sus corolas de pétalos,
amarillos ingrávidos, profundos escarlatas,
milagrosos añiles aterciopelados,
acuarelas ventosas como el mar en las islas

Todo como reclamo puntual a unos insectos
laboriosos, pequeños, más bien pardos.

La madre tierra lo sabe desde siempre.
Solamente los hombres se atreven a dudarlo.
No hace falta, eso dicen.

Aun así, qué difícil,
que objetivo tan arduo
intentar convencer no obstante junio
de la inutilidad de la belleza

Raquel Lanseros – CRONIRIA (2009)