Com ja sabeu totes/es… cada 16 de gener Pollença s’immergeix en una tradició centenària que il·lumina la foscor de la nit. L’encesa dels foguerons marca la vigília de l’esperat dia de Sant Antoni. El poble cobra vida amb rialles i converses, mentre el fum dels foguerons impregna l’aire, creant una atmosfera màgica i plena d’expectació.
En aquesta nit festiva, els pollencins/es ens reunim al voltant del foc per gaudir d’una deliciosa tradició culinària. No falten els botifarrons, arengades i llonganisses que es torren a les flames, omplint l’aire amb aromes que desperten els sentits. Tampoc falta el mesclat, encara que molts es reserven pel sendemà. El ball de bot ressona al compàs de les xeremies, afegint més entusiasme a l’ambient i tot aquest conjunt augmenta l’emoció del que està per venir.
Quan el sol s’eleva a l’horitzó del 17 de gener, tot el poble amaneix impregnat amb el característic olor de fum de la celebració nocturna. Però no és un simple aroma; és el perfum que anuncia el gran dia, la jornada dedicada a l’emocionant tradició de pujar a Ternelles en cerca del famós árbre. Una diada que culmina amb el que tots esperam: que algú coroni U pi. És per aquest motiu que avui parlam amb una de les persones que més vegades l’han pujat, Diego Rueda.
Infància i adolescència
Diego Rueda Valencia (1951) va néixer a Màlaga, però amb tres anys va venir a viure a Pollença. “Realment no record ni em sent identificat amb res de la meva ciutat de naixement, em sent pollencí de tota la vida”, diu Rueda.
Més personalment es defineix com una persona oberta i inquieta. Quan li demanam en detall, ens parla de la seva joventut: “Mai en la vida he estat una persona amb malícia, però sí una persona que li agradaven les bregues”. Això sí, si es barallava amb algú un divendres, el dilluns següent ja eren amics, ens conta.
Referent a la seva infància, Diego la recorda “meravellosa”.
Amb només vuit anys va començar a fer feina d’ajudant de mecànic mentre pelava canyes al seu temps lliure. Amb 11 anys va fer feina a una coneguda casa de fusta del poble i els estius venia gelats a Formentor. Més entrada l’adolescència, la seva experiència laboral es va encaminar ràpidament al sector de la fusta i va fer feina a diversos negocis del municipi, estant a algun més de 20 anys. En temporada, era cambrer als diferents hotels d’Eu Moll.
Durant aquells anys recorda escapar-se a l’hora del pati de Ca u Mestres per anar a nedar al Torrent de Sant Jordi on assegura que tot i ben entrada la primavera hi havia aigua sempre “una cosa impensable actualment, record que plovia molt sovint”, comenta. També ens relata els capvespres a plaça, el “punt estratègic per lligar amb les al·lotes“, ens conta divertit i contínua, “ho vaig fer fins que vaig conèixer amb 17 a la meva dona, na Maria Muñoz”.
Manetes i amant dels animals
El seu principal hobby és la seva professió: Fusteria. Des de jove, va mostrar un interès destacat per la fusta i la reparació de motors, habilitats que ha perfeccionat al llarg dels anys.
Actualment, crea diferents artefactes i mobles: pilons per picar i tallar carn, així com la creació de taules pensades i elaborades per ell mateix. Tot i que la seva dona Maria bromeja sobre l’abundància d’aquests objectes a casa, Diego troba satisfacció en regalar les seves creacions.
Encara que ara, l’edat i la salut no li permeten del tot, Diego ha estat un esportista incansable, destacant per la seva pràctica de boxa, activitats físiques com entrenament peses o ascens de cordes, entre altres. A més, una activitat que Rueda solia gaudir molt era l’exploració de coves del municipi: “Anàvem amb els amics a descobrir nous llocs i a entrar dins les coves que trobàvem; les més conegudes i les més amagades. Anàvem equipats amb cordes i entrar era tota una experiència”, relata. Una altra de les seves passions, relacionades amb la mar, és la pesca, de fet, és una pràctica que continua fent.
Continuant amb l’esport físic, hi va haver una temporada que Diego caminava vuit quilòmetres diaris. La seva motivació era que el seu cus Rambo i la seva moixeta Xispa l’acompanyaven sempre, “caminava gràcies a ells”, conta agraït amb els animals.
Pujar U pi
Diego ha deixat una empremta inesborrable en la festivitat de Sant Antoni en coronar l’emblemàtic pi en 13 ocasions al llarg dels anys, convertint-se en història.
La primera vegada que el va pujar va ser amb 18 anys, un record que atresora amb especial estimació:
“Mai havia pujat cap peninsular i tots els meus amics em van ajudar. Ho vaig pujar en 10 minuts. Record que ho vam celebrar en un celler. Era més fàcil pujar U pi perquè hi havia molt respecte per qui veia la gent que anava a pujar”
Diego recorda amb nostàlgia el respecte mutu que caracteritzava aquells dies, on la gent s’unia per un objectiu comú. No obstant això, en l’actualitat, l’essència festiva ha experimentat canvis notables, i l’absència de companyonia l’ha allunyat de la tradició, segons ens explica. Ara, fa dos anys que no va a Ternelles ni gaudeix de la festa, pels motius esmentats i per salut:
“Ho enyor molt, però no em vull arriscar”
“Donem sis minuts”
Rueda s’aixecava cada 17 de gener amb la intenció de coronar U pi. Encara que remarca: No impedia a ningú complir el somni pollencí de coronar el pi, sempre que no coincidís amb el seu propi torn. Quan ell tenia clar quin era el moment, una vintena d’amics li feien lloc i li donaven suport, inclús els seus fills, Jose i Daniel, van seguir-lo els darrers anys pujant.
Ens conta que ell tenia clar que necessitava quatre camisetes i tres calçons; amb això li bastava per pujar fins a la copa del llarg arbre. El pi més llarg que va pujar va ser de 23 metres.
Durant aquells anys coronant -no consecutius-, va crear molts records i té mil i una anècdotes per contar. Com per exemple la següent:
“U pi que es convertiria en el meu 11è, em trobava a un bar. Vaig demanar-li al cambrer un whisky amb cola i li vaig dir: Ara torn, pujaré u pi. En sis minuts el vaig coronar i vaig tornar al bar, fins i tot abans que em servissin”
Els germans Formentor
Unes altres persones destacades per ser protagonistes al pi de Ternelles foren els germans Formentor. Diego va coincidir amb ells i ens conta que va ajudar a un dels germans a pujar per darrer cop.
“Un dels germans es retirava i em va demanar si li donaria suport per pujar-lo per darrera vegada”
I així va ser; el va ajudar i va pujar amb ell fins al ternal. Diego bromeja “justament aquest no conta, però també vaig pujar fins a dalt”.
“Sempre he estat enamorat d’U Pi de Sant Antoni”
El que havia de ser el seu darrer pi, amb gairebé quaranta anys, no va poder fer-se realitat. Com hem comentat, els fills de Diego participaven activament a la festa, donant suport al seu pare. Aquella darrera oportunitat, el seu fill major va intentar pujar al darrere i Rueda va veure com el seu fill queia entre la gent.
“Em va preocupar molt i tot em va ser igual. El més important era el meu fill, vaig decidir no acabar. Aquella nit, vam acabar a l’hospital i el gall d’U pi va ser rescatat pels bombers”
Tot i que la seva dona any rere any expressava el seu desig que no pugés -passava pena-, la devoció de Diego per Sant Antoni i el pi perdura, i el seu amor per la festivitat, “abans més familiar i relaxada”, diu, continua sent un motor que impulsa els seus records més preuats.
*Aquí podeu veure un fragment del programa raíces de TVE on apareix Diego Rueda pujant al pi.
Gaudir de la vida
Com és costum, acabam demanant a l’entrevistat que reflexioni sobre el camí fet durant la seva vida.
“El que he fet ningú m’ho pot prendre, fins i tot coses que no et puc explicar. La meva vida ha estat un remolí”
Després d’aquesta frase amb to humorístic, però també real ens explica que per al moment, continuarà gaudint de la vida amb la seva dona, fills, nets, besnet i amistats.
