En un món en constant moviment, les escoletes s’aixequen com a fars d’esperança per a les famílies i són punts de suport en la criança dels nostres petits. Són més que simples centres de cura infantil; són llocs on floreixen somnis, es construeixen amistats i se sembren els fonaments d’un futur brillant.
Les mans que balancegen els nins i nines a les escoletes són les mateixes que modelen l’esperança dels més joves. Són mans expertes, carregades d’amor i dedicació, que abraonen els nins i nines com si fossin els seus propis fills. Aquests professionals es converteixen en guies i confidents en la vida dels petits.
Avui parlam amb Carmen Ruz, qui ha ha exercit un paper fonamental en la vida dels infants pollencins dels darrers 40 anys.
Els inicis
Carmen Ruz Farelo (1954) és un veritable exemple de bondat i paciència, amb un cor generós i una personalitat tranquil·la. Així mateix, es descriu ella. Nascuda a Sierra de Yeguas, Màlaga, Carmen es va mudar a Pollença fa sis dècades. Venia d’una família modesta amb cinc germans; tres dones i dos homes. Quan Carmen tenia deu anys, el seu pare va morir. Tot i el temps, ens conta que el “continua recordant a la perfecció”. A conseqüència de la seva partida, van venir a Pollença, ja que tenien una familiar que hi vivia. D’ençà d’aquest moment, Pollença ha estat el poble de Ruz i els nins, la seva passió.
Tenint cura dels més petits
Amb onze anys, va començar la seva carrera com a cuidadora de nins petits, encarregant-se de dos nins de 3, 2 i 1 any. Va ser una tasca desafiadora i, en les seves pròpies paraules, “horrible”, donada la gran responsabilitat de cuidar d’infants tan petits.
Tot i les seves responsabilitats com a cangur, Carmen no va descuidar la seva educació. Cada any, durant un temps, tornava al seu poble natal a Màlaga un més per continuar amb els seus estudis. En efectes pràctics un més en tot el curs escolar era molt poc, però la seva tutora li va atorgar la famosa antiga cartilla d’escolaritat gràcies a tenir “molt bona conducta i molta voluntat“, ens explica.
Amb 13 anys, Carmen va començar a treballar com a interna a una finca de Pollença, on una “talentosa cuinera anomenada Joana Aina Fada em va ensenyar els secrets de la cuina”, ens relata. Va ser en aquest moment on va néixer la seva passió per la gastronomia. A aquesta finca hi va fer feina fins als 19. Mesos després va començar a fer feina amb una altra família on fins i tot es va casar. Els anys vinents va tenir als seus dos fills, na Carmen i en Miguel Ángel.
La seva etapa a Sant Jordi
Quan Carmen tenia 30 anys, va encetar el camí dels seus pròxims 20 anys.
Record aquella època molt bonica. Estimava molt Sant Jordi, el duc al cor. Va ser en els temps més bonics de la meva vida perquè era jove, m’encanta la meva feina…”
Carmen recorda aquells nins i nines amb molta estima. “Els més petits estaven bojos per jo, i els pares molt satisfets. Fins i tot les padrines em deien: Què els fas que ni tan sols volen venir amb nosaltres?”, explica divertida i afegeix: “He tengut moltíssim amor per aquests nins, hauria donat la meva vida per ells”.
Malauradament, no tot és tan bonic. Amb llàgrimes als ulls ens conta com un acomiadament improcedent, un capellà i un judici varen ser el pitjor dels malsons. Aquesta combinació, duita amb “molt de sofriment” van posar punt final a l’època a Sant Jordi i va tornar a fer feina a una casa.
Emprendre l’aventura: Voliaina
Hi ha oportunitats que només ocorren una vegada a la vida. Carmen ja n’havia refusada una, quan se li va oferir dur Sant Jordi com a autònoma. Però aquesta vegada “volia ser valenta i aprofitar l’oportunitat que no vaig ser capaç d’aprofitar poc temps enrere”.
Carmen va fer un canvi radical en la seva vida quan es va convertir en sòcia a l’escoleta Voliaina, on va treballar durant cinc anys a Ca les monges, cinc anys a Ca les Monnares, i onze al carrer Philip Newman. En total, Carmen va dedicar més de dues dècades a l’admirable tasca de la criança i educació dels més petits.
Allà, hi va treballar fins a la seva jubilació, ara fa dos anys. Sobre això, ens explica que els primers mesos ho va “passar fatal perquè vaig trobar a faltar molt als petits”. Tot i això, celebra que “encara em veuen pel carrer i corren a abraçar-me; això m’umpl d’alegria”, conta feliç.
Una jubilació agredolça
Durant la pandèmia, Carmen va patir pèrdues importants. A més, tenia cinc persones a càrrec seu i cap ingrés. Va moure “cel i terra per cercar subvencions, demanar ajudar al Consistori… però només van endarrerir la meva tasca i avui dia encara esper una resposta”, sentència. Tot això, va provocar una depressió.
“El cor va vèncer l’avarícia. No obtenia guanys i els meus estalvis se n’anaven, però si hagués elegit el camí fàcil, el poble s’hauria quedat sense escoleta i no em pareixia bé”
Per això, aquell inici de curs, va començar amb tres nins, hi havia més personal que nins. Però després de mesos de passar-ho malament, finalment en va tenir al voltant de quaranta infants, i en aquest punt va decidir posar fi a la seva tasca.
La seva fe i la seva resiliència van ser recompensades quan va guanyar la loteria. Està segura que aquesta fortuna va arribar a la seva vida a causa de la seva bondat i generositat.
Temps lliure i la vida d’ara
Carmen dedica el seu temps a les següents activitats: Li encanta sortir a caminar abans que surti el sol, i després assisteix a classes de pilates i gimnàstica. Té la llibertat d’anar on vulgui i, fins ara, està satisfeta amb la seva vida actual. També es fa càrrec de les tasques domèstiques, com la preparació de menjars per al seu net, el seu marit i els seus fills, i gaudeix de temps en família.
Exalumnes per tot arreu
Avui, la que ens ha alimentat a molts de petits té antics alumnes de fins a 41 anys. I fins i tot ja ha alimentat als seus fills! “Això m’umpl d’orgull, ja que quan em veuen encara es recorden de mi. Una anècdota recent és que vaig entrar en una botiga i una dona va dir que el seu marit -parella d’uns 40 anys-, cada vegada que ella feia truita, li deia: “No és com la de Carmen”. Potser hauré de passar-li la recepta” bromeja divertida.
Quan li demanam quins són els seus plats estrella ens explica que “tots”, graciosa. Però que sempre li han alabat més “el puré, la truita, la sopa, el brou i o les raoles“. I és què… Carmen ha alimentat als infants dels darrers 40 anys, molts recordaran per sempre les seves creacions.
El camí fet…
Pel que fa al camí recorregut, Carmen se sent “profundament satisfeta. Afortunadament, vaig poder traspassar l’escoleta a les actuals propietàries – Malena i Marisa-“.
Referent al personal de la darrera etapa, “ha estat magnífic amb mi, i jo amb elles. Inclús em van atorgar una placa en reconeixement. Seguesc mantenint el contacte amb elles, ja que l’amistat i l’afecte perduren en el temps, una cosa que no es pot comprar, sinó que s’ha de guanyar“.
“He estat immensament feliç amb tots aquests nens, i tornaria a començar de nou si pogués. Malgrat que molta gent em demana que torni, l’edat ja no és la mateixa i les circumstàncies han canviat”
Si li demanam que signifiquen els infants per ella ens diu que són “el més important de la vida“. Cada vegada que l’aturau pel carrer i li deis que us recordeu d’ella la feis feliç. Per acabar, Carmen ho fa amb un Consell, per a tots aquells que volen estudiar o estudien magisteri:
“La passió, la paciència i l’amor sempre han d’estar en primer pla. Guanyau-vos l’afecte de tots, ja que és un dels grans tresors de la vida“.
Carmen és un pilar de la nostra comunitat, un far d’afecte i nutrició. La seva passió pel seu treball ha deixat una empremta indeleble en la infància de generacions senceres. Els seus plats són portadors d’amor i cura, i la seva presència és un bàlsam per als cors dels pares i mares que han confiat en la seva tasca.
