I que em venguin a dir els lingüistes més esnobs que no és així. I ho dic amb un anglicisme, perquè sí. Perquè ara s’usa. Lluny queda el barbarisme ‘fiambrera’ que va ser substituït per ‘tupper’ i ningú hi posa pegues. Per cert, en català es diu carmanyola i cap persona que em llegeixi ho deia així. I qui digui que sí, és que no pot ser més pedant.
Faré un incís: els gonellots que creuen que el mallorquí i el català són llengües diferents poden aturar de llegir ara mateix. Pesi a qui li pesi, el mallorquí és un subdialecte del balear i el balear és un dialecte directe del català i no té res a veure amb en Puigdemont ni que nosaltres diem ‘tassó’ i no deim ‘got’. Tal vegada si el català tengués per nom ‘Esperanto’ no hi hauria tanta discrepància i no hauríem de polititzar la llengua creant polaritzacions innecessàries. Però això són altres herbes.
L’altre dia vaig veure com l’Ara Balears publicava un ‘post’ (ja hi tornam amb els anglicismes) a les seves xarxes socials on volia fer veure que tu, jo i tota persona mallorquina xerra malament. Que ‘Bones tardes’ no està ben dit. Que és un castellanisme que prové del ‘buenas tardes.’ Que tot i que ho digui la gran majoria de la gent, no és la seva forma genuïna. Pues vale, ok. Vull dir, idò d’acord.
Hem de tenir una mica clars els conceptes de barbarisme i de préstec lingüístic. Paraules com pues, vale, metxero, tenir que, inclús, aconteixement, agobiar, bassura, decepcionar, enterar-se, gimnàsia, peató, retràs, suggerència o xispa són totes barbarismes. La veritat és que son molt comuns entre nosaltres i aquests castellanismes son molt difícils de llevar del nostre idiolecte quan ja estan tan arrelats. Un idiolecte és la varietat més petita d’una llengua, o sigui, la variant característica de l’individu. Per tant, cadascú té el seu propi idiolecte.
Ara bé, un préstec lingüístic és diferent. Paraules com futbol, bidet, marró, òpera, quetxup, mòmia o iogurt són paraules que hem manllevat de bona fe d’altres llengües i les hem adaptat a la nostra. Una altra cosa seria un sociolecte. Per fer-ne un exemple clar: tal vegada hauràs sentit algú més jove que digui ‘Me’n vaig de shopping’ quan tu sempre hauràs dit ‘Me’n vaig de compres’. I és que en certes comunitats de gent grups socials i sectors d’edat, s’utilitzen expressions molt diferents (no és res nou) i codis lingüístics. De fet, actualment els anglicismes sembla que ens van guanyant la partida. A mi, sincerament, em preocupen més aquests darrers que obligar-me a dir ‘Bon dia tot lo dia’.
I ara, digau-li a les vostres padrines i padrins que ja no han de dir ‘Bones Tardes’ quan arriben a qualque lloc. Digau-li al brillant professor d’història Tomeu Servera que no entri a classe amb un alegre ‘Boneeeees’ Digau-li al ja famós Toni de Radio Rabassó que canvii el seu famós ‘Molt bones tardes i benvinguts’. Tanmateix, no ho canviarem. I ni falta que fa! Qui ho diria que la RAE (Real Academia Española) arribaria a incloure paraules com otubre (octubre), Güisqui (Whiskey, culamen, almóndiga i asín.
El DIEC (Diccionari d’Estudis Catalans) cita dins la seva plana web amb un aire derrotat: “Aquests últims temps s’ha fet alguna campanya per substituir el bones tardes per bona tarda, en evitació del castellanisme; però el castellanisme existeix tant si es diu bones tardes com bona tarda, perquè la mateixa paraula tarda ja és d’origen castellà, i per tant, no sembla que valgui la pena de forçar les coses dient bona tarda contra l’ús arrelat de bones tardes”.
En definitiva: les llengües, igual que la societat, es mantenen vives, canvien i evolucionen amb el pas del temps introduïnt nous mots i acceptant que a vegades, hem de deixar de voler ser tan genuïns i ser una mica més flexibles sense perdre la nostra identitat.
Mateu Soler Estrany, 30 de maig de 2024
