Un any més, de la mà de la Confraria de Pescadors, el Moll celebrà la Sardinada que dona inici a les festes de Sant Pere.
Un sopar a la fresca que cada any agafa més força i simpatia entre molleros, pollencins i fins i tot turistes. Sardines fregides amb pà moreno, tomàtiga i olives. Un àpat simple, amb caràcter mariner i que recorda que les festes i la comunió entre el poble no requereix molt més que reunir-se de bon gust i estrènyer vincles.
Entre els assistents, gent de totes les edats i una mescla identitària que marca una manera de fer les coses. Si bé els lligams entre els habitants d’un poble requereixen d’una història i tradicions comunes (com la pesca tradicional, el llegat generacional, les històries de la gent gran), en definitiva, les arrels d’un poble que recorden que abans que esser un destí exclusivament turístic era un recó on s’hi feia una vida senzilla, sense ofertes ni souvenirs. També un dia eclèctic com el d’ahir ens recorda tant on som com d’on venim. I és que, mantenint aquest tret històric; el de celebrar la sardinada, oferida pels qui de viure a la costa en feien ofici, la festivitat de Sant Pere, patró dels mariners i els actes que l’envolten, no es pot obviar el nostre present: el d’una societat que s’ha transformat, amb nous oficis, noves costums i noves gents.
Aquesta festa és un símbol per recordar les històries dels nostres avantpassats. De com vivien, d’històries curioses de gent de la mar com que les tortugues marines es menjaven, que la llagosta no era un producte preciat, de les poques famílies d’habitants que formaven el poble, d’havaneres i rom cremat. I alhora, una visió del que és el poble avui, amb nous oficis, i molts més habitants procedents noves famílies i nous visitants. Al Moll Vell, es podien veure les nostres padrines i padrins, els molleros i pollencins ‘de tota la vida’, i també els molleros i pollencins que li donam vida ara. Tots plegats, en un sopar que no és una bauxa, on la gent es retroba o es coneix. On el que era el Moll es dóna a conèixer als més joves i als nouvinguts. I també als turistes.
No pot esser d’altre manera: mantenir la vida de poble i la identitat cultural passa per aquí. Per valorar la història d’aquest lloc i les seves costums i compartir-la amb amistat. Per a que un habitant que és nou aquí, un que hi porta dècades i un visitant que pot esser mai tornarà, valorin una identitat passada i la transformin en una voluntat de cuidar el que tenim i seguir habitant aquest recó en sò de pau. Per a que tant el besnets d’aquelles famílies de pescadors com els fills i els viatgers temporals de qui han vegut a habitar aquest lloc mantenguin la seva essència i la comparteixin. I essent un lloc totalment diferent, es segueixi habitant i mostrant orgull del que s’és. Per a que així es cuidi, es respecti, i qui l’habita ho faci respectant qui té davora.
Tots els assistents al sopar d’ahir fóren un poc més part d’aquest lloc. Tant els ‘guiris’ que s’acostaven a veure que hi passava com els que s’asseien a sopar. Tant qui porta llargs anys aquí com qui en fa pocs. Sols es cuida el que s’estima. I així, mostrar ahir què som i d’on venim, vol dir construïr el que volem ser. Que es contin les històries del que abans passava aquí, per a que ens poguem parèixer encara un poc a un passat que molts pensen amb nostàlgia.
