Còpia Certificada és una pel·lícula que parla sobre art, la bellesa, les relacions humanes (té vigència el matrimoni?) i sobre l’amor (esser independent, sentir-se acompanyat,…). Amb un rerefons conscienciadament filosòfic, cal llegir subtilment baix les línies del diàleg per veure que rere cada conversa s’hi amaguen temàtiques més profundes.
I és que no sols és que en parli, sinó que és una pel·lícual on prima, sobretot, la importància de les converses. Com en altres pel·lícules com 12 Hombres sin piedad o Antes del amanecer , en aquest film allò que interessa, a banda de l’estètica, és la paraula. Les imatges acompanyen la importància dels temes a partir de certs simbolismes i gesticulacions dels personatges, però són secundàries.
Què és l’art? Què seria de l’autenticitat i valor de les pintures originals si no hi haguera còpies per comparar-los? I si a una còpia se la posa a un museu i se la dota de l’àura d’obra d’art, no es converteix aleshores, en una obra d’art? Tal i com va fer Warhol amb l’ampolla de coca-cola; un objecte singular, quotidià, en una posta en escena com si fos un objecte de culte, es convertí en una icona.
I què som nosaltres més que la repetició, generació rere generació, d’una còpia genètica en cadena? Som còpia; repetició. I alhora, diferència. Singularitat.
I què és el cinema sinó una còpia i una simulació? Doncs en aquesta pel·lícula es dona una doble articulació, d’una ficció dintre d’una ficció. Un joc de miralls i de màscares. Cada cop que un es revesteix de certs objectes, vestimentes, estètiques,… no fa més que fer una còpia de sí mateix. D’aquí la lectura que ens ofereix el tràiler.
Una pel·lícula de cinema alternatiu aparentment simple, però realment complexa. Com la vida i les relacions mateixes. La podreu trobar per la xarxa i a la plataforma d’origen mallorquí Filmin.
