El Coster del Puig, propietat de l’artista local Amador Magraner i Jero Martínez, és tot un locus adeqüat per reunir la inspiració amb la creativitat.
A les faldes del Puig de Maria, amb vistes a tot el poble de Pollença i a una Serra de Tramuntana rere la qual els horabaixes el sol regala tot un espectacle de colors càlids, el Coster queda definit com un ‘centre d’investigació i producció artística’.
Amb un esperit inspirador i col·laboratiu, el coster serveix de refugi i retirada on artistes internacionals poden deixar-se endur per la seva imaginació i plasmar la reflexió en matèria.
Ahir mateix, a aquest indret s’hi reuniren Amador Magraner, Katinka Bock i Ludovica Carbotta per exposar les seves idees fetes escultura.
Amb la presència de convidats particulars, altres artistes locals i autoritats del consistori; com el batle Martí March o els regidors de medi ambient i cultura, Steffy Pozo i Miquel Àngel Sureda, així com l’ex-regidor de cultura actualment a l’oposició Pep Marquet, es celebrà l’exposició de les obres que aquests artistes han estat elaborant.
Obres que fan referència, com en el cas de Ludovica Carbotta, als coneixements tradicionals d’artesans ceramistes i alfarers mallorquins. En el seu cas, una de les seves representacions consistia en la construcció d’un forn per elaborar ceràmiques. El forn com a símbol del foc i de la llar. Del mite de Prometeu amb el qual els homes desenvoluparen el seu saber tècnic, així com també, al voltant del foc, els humans hem anat compartint els relats que ens han fet el que som: metàfora d’un esser social i simbòlic que ha anat desenvolupant i transmetent el seu saber al voltant de la calor del caliu.
Per la seva banda, Katinka Bock es centrà en un altre element natural: l’aigua. Amb la seva obra escultòrica, en forma de cullera -novament una referència a la capacitat tècnica de l’ésser humà- simbolitza la importància de la conservació de l’aigua de la pluja. Un altre element, com el foc, sense el qual l’ésser humà mai hagués arribat al nivell de desenvolupament al que ha arribat. L’escassetat d’una aigua, d’altre banda un recurs vital, que hem de capturar. Domesticar. Com el foc, la domesticació de dues forçes que fan que, precisament, l’home sigui domèstic. Que pugui construïr la seva llar gràcies a gaudir de la capacitat de disposar d’aigua i foc. Què seriem sense poder emmagatzemar aigua? sense poder controlar el foc?
El Coster esdevingué ahir, aleshores, un espai on la creativitat donà pas a la reflexió. Un terreny poblat d’escultures que tot i que quietes, cobren vida en ser pensades quan se’ls cerca un significat.
