Des de sempre, el dia de Reis era un dia ple d’il·lusió i felicitat. Sobretot, pel fet de sortir als carrers a estrenar les juguetes que t’havien deixat sota l’arbre. Les places arrebossaven de rialles, de crits, de cants. Hi havia qui treia el seu carret de pepes a lluir, qui sortia a passejar amb bicicleta, qui vacil·lava de patinet, qui estrenava cometa o feia ballar la seva nova baldufa. Alguns, en canvi, jugaven amb les pilotes de futbol o bàsquet. Altres feien cua en grups per botar l’elàstic o la corda. Els més privilegiats sortien amb la seva Game Boy o el seu Nokia. Fins i tot, amb els jocs de taula per compartir amb els veïnats.
Però tot això s’ha perdut. Avui, primer diumenge després de Reis, el municipi de Pollença ja no alberga pràcticament a cap nin i nina. Ens hauríem de demanar què és el que estem fent malament perquè això succeeixi. Ja no pel fet que les tradicions evolucionin i no es surti a jugar d’aquesta manera. Si no perquè, evidentment, aquest fet comporta que els més joves es quedin entre quatre parets amb les noves tecnologies. Aquest és el principal motiu de per què els infants no treuen els seus regals: han canviat el joc pel vici digital.
De veres és aquesta la societat que volem?
