El futbol, conegut com l’esport rei, transcendeix fronteres i cultures, reunint persones de tot el món entorn d’una passió compartida. Al llarg de la història, el futbol ha tengut un paper fonamental en la societat, no només com un joc, sinó com una plataforma per a la unitat, l’emoció i l’expressió. I en aquest emocionant viatge que és el futbol, les dones han assumit un paper crucial.
Avui, explorarem la importància del futbol femení, un moviment que no només dona visibilitat a les talents esportives, sinó que també contribueix a la lluita per la igualtat de gènere en l’esport i més enllà. Ho feim de la mà de Maria del Mar Capó, l’exjugadora de futbol professional pollencina que ha deixat una empremta indeleble en el món del futbol femení.
Definint-se a si mateixa
Maria del Mar Capó (1993) es descriu com “caparruda”, un terme que abraça amb orgull. Per a ella, això complementa la seva ambició i compromís, qualitats que van jugar un paper crucial en la seva carrera futbolística. Fora del camp, és una persona relaxada i divertida, però quan té un objectiu en ment, es compromet plenament. Aquesta mentalitat competitiva la va portar lluny en la seva trajectòria.
El començament al Pollença FC, un camí pioner
Capó va néixer i créixer a Pollença, va anar a escola a Monti-Sion i continuà els seus estudis a l’IES de Pollença. Va començar a forjar el seu amor pel futbol des d’una edat primerenca. Als 10-11 anys, es va unir a l‘equip aleví del Pollença FC. La seva entrada en el món del futbol va ser en gran part gràcies al pollencí Joan Xumet, a qui considera el seu padrí futbolístic. Tot i ser l’única nina a l’equip, mai es va sentir exclosa. Els seus companys eren els seus amics, i la van recolzar en tot moment. Això sí; hi havia detalls on la diferència de gènere era evident:
“Quan anàvem a altres pobles a jugar, a l’hora de dutxar-nos als vestuaris sempre havia d’anar jo primer, tota sola, i en acabar es dutxaven tots els meus companys”.
L’any següent ja hi havia la categoria femenina i es va unir. Sobre la primera temporada al femení recorda les derrotes abassegadores, inclòs un partit en què van perdre 17-0: “Fins i tot ens varen donar un trofeu per ser darreres de la lliga i entrades per un parc aquàtic”, conta graciosa. Tot i això, la perseverança i l’esportivitat eren valors fonamentals al seu equip. Maria del Mar reflexiona: “El primer any me n’anava plorant a casa després dels partits”. Però malgrat les dificultats inicials, aviat va trobar el seu lloc a l’equip i va desenvolupar amistats duradores. “Era la més jove del grup, tenia 17 anys menys que la major, però em sentia molt protegida per elles”, diu.
De Pollença a la Selecció Balear
Maria del Mar va continuar el seu viatge al Pollença FC fins als 16 anys, però durant la seva estada l’equip ja varen ocórrer moltes coses. El primer any la van cridar per unir-se a la Selecció Balear.
“En aquell moment, ser convidada a una selecció nacional a nivell sub-12 era impensable”
Aquella època, assistia a entrenaments setmanals arreu de diferents camps de Mallorca juntament amb altres 21 nines, però només 12 tenien l’oportunitat d’anar al campionat d’Espanya.
“Vaig passar per totes les convocatòries i finalment vaig anar al campionat d’Espanya a Càceres”, diu amb orgull. Des dels 12 fins als 18 anys, Maria del Mar va representar Balears en nombrosos campionats d’Espanya.
El salt a la Selecció Espanyola
Una altra de les coses que va passar mentre jugava al Pollença fou rebre la convocatòria inesperada: Era un capvespre qualsevol on Maria del Mar es trobava a casa estudiant tercer d’ESO. Des del club pollencí la van notificar sobre la convocatòria que havien rebut per part de la Selecció Espanyola.
“Quan vaig rebre aquella cridada vaig reaccionar penjant el telèfon. Pensava que me vacilaven”
Però no era cap broma, la Selecció Espanyola la va convocar, i la seva vida va donar una volta inesperada. “Me’n vaig anar a Madrid durant tres dies, viatjant sola per primera vegada. A Barajas, un autobús esperava a les jugadores de tot Espanya, i ens dirigíem a Las Rozas per entrenar”, recorda M. del Mar sobre els seus primers dies a la Selecció.
“Les meves companyes venien de jugar al FC Barcelona, a l’Atlètic de Madrid i quan em demanaven a jo els deia que venia del Pollença, de jugar amb les meves amigues. Jo era una adolescent normal de Pollença que veia tot això molt gros”.
Després de les convocatòries per a la Selecció espanyola (va ser convocada tres vegades als 15, 16 i 17 anys), l’UD Collerense, que aquell any havia quedat primer a la lliga i es disposava a jugar els play-offs per ascendir a la Primera Divisió Femenina (Superlliga), la van trucar a mitja temporada per incorporar-la. En aquell moment, va decidir que volia acabar la temporada amb el Pollença, però després d’acabar-la, va acceptar la seva oferta.
Va jugar a la Primera Divisió Femenina amb el Collerense durant quatre anys, on va ser la capitana. I recorda aquella època com a “bona”.
Els reptes d’una època passada
Tot i el seu èxit, Maria del Mar recorda amb estima els reptes que va enfrontar en una època en què el futbol femení no tenia el reconeixement i la visibilitat que té avui en dia. A pesar que jugava a la primera divisió, mai es va sentir com una professional en el sentit tradicional. Les condicions eren molt diferents de les dels seus homòlegs masculins.
“Jo jugava a primera divisió i no me sentía profesional, i això que a pretemporada entreva sis dies a la setmana, en temporada quatre i cada dues setmanes viatjavem a la península per jugar. A tot això li sumava compaginar-ho amb els estudis i amb la meva vida normal”
Una anècdota que ens conta que reflecteix molt bé el seu sentiment de sentir-se “no professional” és que un diumenge jugava a L’Estartit (Catalunya) contra una jugadora mexicana anomenada Marigol i dilluns a primera hora a l’Institut la veia al llibre d’anglès. “Jo al·lucinava, perquè u dia abans havia jugat contra ella i el sendemà apareixia al workbook amb la camiseta del Barça. Mai em podia sentir professional perquè el nostre equip no ho era; érem un equip de barri que jugava a primera; érem simplement joves que ens agradava jugar”
Un canvi de rumb
La decisió de deixar el futbol professional es va deure a diversos factors. Maria del Mar es va adonar que no podia mantenir-se amb les condicions existents, i també es perdia moments importants de la seva vida, com festes de Nadal i vacances, a causa de les exigències de la seva carrera futbolística.
És una passió que requereix una quantitat considerable de temps, fins al punt que “no hauria pogut estudiar”, ens explica Capó. I aquí arriba el gran dilema: continuar jugant o apostar per un futur més segur?
“Vaig optar per seguir una carrera acadèmica per buscar una professió, i mai m’he penedit d’aquesta decisió. Sempre he pensat que la meva època va ser molt diferent de l’actual, però al final vaig experimentar tot el que el futbol tenia per oferir, a la meva manera, potser sentint-me menys professional en comparació”
A més, afegeix que està “profundament agraïda per haver tengut l’oportunitat de viure-ho tot, de la manera en què ho vaig fer, i això ha enriquit la meva vida de maneres que no puc fer sinó valorar enormement”.
El llegat i l’evolució del futbol femení
Avui dia, Maria del Mar mira enrere amb gratitud per haver tengut l’oportunitat de viure la seva època en el futbol. S’emociona en veure com ha evolucionat el futbol femení i en veure com les noves generacions de jugadores estan portant l’esport a nivells sense precedents. Li umpl d’orgull veure les dones futbolistes ocupant un lloc merescut en l’esport i essent models a seguir per a les joves. A més, dona suport a la lluita per la psicologia dins l’esport i pel salari digne per a les futbolistes, reconeixent el temps i l’esforç que dediquen a les seves carreres.
És feliç pensant que ara hi ha nens i nenes que poden col·leccionar cromos de la Selecció Espanyola Femenina o comprar-se una samarreta amb els seus referents, “referents que jo no vaig tenir”, apunta.
Durant aquells anys, la seva mare la va acompanyar per tot. Ella sempre compartia grada amb la mare de la campiona del món Mariona Caldentey:
“El dia de la final del Mundial d’enguany em va trucar emocionada, recordant quan m’acompanyava i ho vivia amb mi. Em va dir: “No em penedesc de res, i si hagués de tornar-ho a fer, ho faria de nou”.
Capó valora molt el suport de la seva mare i el dels pares en general: “Venim d’una època en què el futbol no era considerat per a les nines, així que els pares que recolzen les seves filles en aquesta afició tenen un valor immens. En aquell temps, els comentaris masclistes i sexistes eren massa freqüents”, lamenta.
L’homenatge a Pollença i Port
Recentment, Maria del Mar va rebre un homenatge per part del Pollença i Port FC. Aquest reconeixement li va arribar de manera emotiva, ja que representa la realització d’un somni que semblava inassolible fa 15 anys. L’homenatge va ser “commovedor i surrealista” per a ella, “considerant que fa temps que vaig deixar el món del futbol”, ens diu.
Un llegat durador
Maria del Mar Capó és un exemple de perseverança i passió pel futbol. Tot i retirar-se fa una dècada, la seva història continua sent inspiradora per a les joves futbolistes i per a aquells que creuen en el poder de la determinació i el compromís.
Si li demanam pel camí fet, explica que és una persona que té “clar el que faig en cada moment”. Continua, “quedar-me al passat seria beneitura, comparar èpoques no té sentit per jo. He estudiat el que m’agrada -treball social- i m’hi dedic”, diu. Quan sorgeix aquest tema amb diferents persones, li demanen què creu que hauria passat si no s’hagués retirat. La seva resposta és clara:
“Tal vegada ara seria entrenadora! Qui sap! Quan les al·lotes varen ser campiones del món la gent em deia que jo hi podria ser amb elles i jo contestava “o no, hi podria ser, però mira estic aquí, amb tu, i la mar de bé”.
Avui, se sent contenta i impactada de que arran de l’homenatge a Pollença la gent li continuï donant l’enhorabona per la feina feta.
“Jo ric perquè dic que som una vieja gloria o una estrella estrellada, però estic molt agraïda pel Club que m’ha vist créixer i com ho ha rebut la gent”.
Maldament Capó es vegi així, no tothom pot dir que ha compartit habitació amb la Pilota d’Or, Alexia Putellas, o viscudes infinitats d’experiències amb Mariona Caldentey, Virginia Torrecilla, Ivana Andrés o Maitane Lopez, entre moltes altres jugadores professionals.
