Concha Velasco, l’artista per excel·lència que va estiuejar a Formentor durant més de 25 anys

Aquest cap de setmana ha estat ple d’emocions i de dol per la mort de la gran actriu Concha Velasco. Una dona amb una gran carrera artística i que ha marcat un abans i un després a la historia del cinema, però també de la música.

L’actriu portava sofrint un càncer limfàtic des del 2014, pel qual es va allunyar dels escenaris i les càmeres durant molt de temps. La incapacitat de continuar va agreujar-se quan ja amb 81 anys, decidí fer la darrera representació al Teatro Bretón de los Herreros de La Rioja. Finalment, el passat 2022, va ser ingressada a una residència fins que aquest mateix desembre va ser portada a l’hospital per la gravetat dels problemes d’aparell digestiu, fetge i artritis que sofria. No obstant la seva mort, el que hem de recordar és com aquesta dona ens ha omplit els cors.

Des de molt jove, Concha Velasco va estar lligada al món de la dansa i l’escena, sent cos de ball de l’Òpera de La Coruña. Però el seu primer debut reconegut com a actriu de cinema va ser l’any 1954, amb La reina mora. Tres anys després, visità la nostra illa de Mallorca i, concretament, el municipi de Pollença per gravar l’estrena de Muchachas en vacaciones (1957). Amb tan sols 18 anys, l’actriu quedà enamorada de Formentor i començà a estiuejar allà cada any.

La seva quàdruple carrera, que abastà el cinema, el teatre, la dansa i la música, va estar sempre ben clamada per l’audiència. No tan sols per la seva grandíssima feina i el seu talent, sinó també per la seva manera de ser, alegre, espontània, agradable amb totes les persones que l’envoltaven. D’entre aquest llarg currículum, destaquen els seus papers cinematogràfics i televisius a El día de los enamorados (1959), El indulto (1961), Amor bajo cero (1960), La verbena de la paloma (1963) i Carmen, Carmen (1988), entre moltes altres; així com les representacions Una muchachita de Valladolid (1973) o ¿Quiere usted jugar con mí? (1972).

Però sobretot, la sèrie Mamá quiere ser artista (1997), que va rebre el mateix nom que el seu reconegut musical ¡Mamá, quiero ser artista! (1986). També recordarem eternament Historias de la televisión (1965), Las chicas de oro (2010), la seva aportació a Cine de Barrio (2010), Vive Cantando (2011), el mític Sorpresa, sorpresa (1999) i els seus papers de teatre Yo me bajo en la próxima, ¿y usted? (1981), Mata Hari (1983) o Inés desabrochada (2003) i Filomena Marturano (2006).

Sense dubte, una llarga, extensa i profitosa trajectòria que tothom ha gaudit i trobarà a faltar. De la qual, per descomptat, no podrem oblidar mai ni deixar de cantar la seva Chica ye ye (1965).