MunicipiOpinió

Els preus de Pollença que els pollencins no poden pagar

La situació inmobiliària tant de Pollença com d'altres indrets de les nostres illes, reflexa una radiografia social preocupant

L’infern de les comptes bancàries. Les xifres fan més por que gust. El sector inmobiliari no és, des de fa ja massa anys, un marc sòlid ni confiable. Ni pels que fan negoci, ni pels que necessiten, senzillament, un sostre sota el que viure. Les hipoteques, la compravenda, el lloguer, les rendes vacacionals; un glosari inmobiliari que cada vegada s’allunya més del ABC quotidià de qualsevol ciutadà. Ni entenem el que passa, ni ho volem entendre. Tan greu és la situació que ens basta amb resumir si podem o no podem pagar. En això hem arribat. No tenim temps de pensar entre que arriba la factura que pagam i la del mes vinent.

Escarrufa saber que el preu del lloguer ha augmentat un 50% en els darrers anys. Una tendència a l’alça que no s’ha vist reflexada en els salaris. Per al 25% de la població, la meitat del sou se’n va a la casa. I si això li afegim que a un municipi com Pollença, el 22% d’habitatges disponibles, són turístics; la distorsió del mercat inmobiliari és enorme i catastròfica. I qué hem de fer? Vendre ses cases i anar de lloguer, diuen. No, no podem.

LLOGUERS ABUSIUS

Espanya ja compta amb el tercer índex de preus més alt de tota la Unió Europea, només superat per Grècia i Lituània. A les zones turístiques, aquesta bimbolla creix però no esclata. Es col·loca just sobre les esquenes de tots aquells que no poden permetre’s perdre la casa on viuen; malgrat mantenir-la costi la vida i la salut. Uns preus que a part de provocar estrés, ansietat i depressions, ens llancen de cara als desnonaments i a la gentrificació. Persones expulsades de cà seva amb un deute impossible que no els permetrà tornar a aixecar el cap i amb els seus propis habitatges venuts a ciutadans estrangers de poderosa capacitat adquisitiva, fons voltors i estrategues bancaris que els acaben posseint per quatre duros i treuen als pollencins dels seus barris més emblemàtics.

Però clar, legislar-ho depèn d’una guerra política en la que encara s’estàn discutint llibertats que mai s’haurien d’haver posat en dubte. Una pandèmia que ens ha fet encara pitjors persones. Una crisi que podem estar criticant i negant a la vegada. Deliris de grandesa de tots els que serien presidents ara mateix i farien les coses millor de com s’estàn fent. Sempre ha estat més fàcil posar problemes que donar solucions. Ningú allarga la mà. Ningú ajuda. Tothom pensant en com trepitjar la mà del que estira en sentit contrari. Desavenències que ralentitzen qualsevol passa a favor de la regulació d’un lloguer que ofega a una majoria i enriqueix uns pocs. I sino perqué pensau que els rics segueixen sent rics o fins i tot més rics, i els pobres som més pobres?

I qué es millor? Expropiar pisos de grans tenedors o fomentar la construció d’habitatge social? I si fèssim les dues coses i engegàssim el motor d’una solució en comptes de discutir i no dur-ne a terme cap? Perqué el que té un pis de 50 metres quadrats al Port i el lloga per 650€, sap que el seu veïnat de devora n’està demanant 900€. I en la crisi econòmica que vivim és massa pretendre deixar-ho tot en mans de la conciència i valor del qui vol fer el bé, el mal o simplement negoci. I tothom en té dret a prendre la seva decisió. No es qüestió de moralitat el que hauria de ser llei.

LA DESPROTECCIÓ D’ARRENDADORS I ARRENDATARIS

El dret a un habitatge digne és, com el seu nom indica, un dret. Un dret i no el privilegi que la pandèmia ha deixat tan clarament damunt la taula. Els ciutadans del poble, pollencins d’arrel o de cor, haguessin nascut aquí o no; han començat a partir als pobles dels voltants per necessitat. Per que aquí, a llarg termini, es lloga poc. Poc i amb risc.

Es que no es pot culpar a ningú. Perqué el que no pot llogar no lloga, i el que té per llogar se sent desprotegit davant l’augment de l’okupació i la inestabilitat econòmica dels seus possibles arrendataris. I és que sense un mercat digne i plausible d’habitatge públic de compra i lloguer, una confiança social, un suport fiable als propietaris, una regulació dels abusos per la protecció dels que lloguen i un conjunt de mesures reals i valentes; no es pot caminar endavant.

No és màgia, no és populisme, ni mà ferma. No és la dreta ni l’esquerra. No són discursos feixistes ni comunistes. És la humiltat d’acceptar que els mecanismes de control son tan econòmics com socials i no val la pena posar-se ni d’una banda ni d’una altra; que bandes només n’hi ha una, la de les persones. Tots tenim dret a viure dignament i la política ha de ser una eina, no la dinamita que destrueix el respecte i fomenta encara més l’individualisme. Que activam la queixa per mecanisme i el fanatisme comença a guanyar la batalla a la voluntat de canviar les coses. Qualsevol iniciativa que alleugeri la densa situació inmobiliària d’aquest municipi, d’aquesta illa i d’aquest païs, és ara i serà després, només positiva.

GENTRIFICACIÓ: LA POLLENÇA EUROPEA

Balears perd als seus propietaris locals. Cada vegada són més els ciutadans estrangers que compren un habitatge a les nostres illes. Cosa que tampoc seria dolenta; perque afortunadament, una gran majoria l’estima d’igual manera que els qui aquí hem nascut. Però els qui la desitgen mal, especulen. I l’especulació recau com una espasa en el dia a dia dels pollencins, peninsulars, nacionals o estrangers, que vivim a un municipi que cuidam amb l’ànima.

Pollença compta amb prop de 17.000 habitants, d’ells, més d’un 25% són ciutadans estrangers. Segons les dades publicades per l’INE, (procedents del padró municipal del 2020) el 49.10% (8.179) dels habitants empadronats a Pollença han nascut en aquest municipi, el 25.84% hi han emigrat des de diferents llocs d’Espanya, el 10.26% (1.709) des d’altres municipis de la província de Balears, el 15.58% (2.596) des d’altres comunitats autònomes i el 25.06% (4.174) han emigrat a Pollença des d’altres països. L’interès per les illes, tant per Balears com per Canàries, com a lloc per tenir una casa de vacances, unit a l’augment d’estrangers residents en els dos arxipèlags, podria explicar part de l’encariment de l’habitatge a les dues regions.

I ho tornam a repetir. Ni els estrangers són un problema, ni el seu origen, ni les seves ganes de gaudir del paradís pollencí que ens envolta; però quan el sistema permet que les capacitats adquisitives d’uns i altres siguin tan extremadament diferents, quan no es prenen mesures, quan es fa negoci amb la vida dels que fan feina dia a dia per treure endavant les seves famílies, quan preferim la crítica a la igualtat, quan veiem enveja en la solidaritat, quan els lloguers ofeguen, quan es desnona als treballadors, quan oblidam que un sostre és un dret humà; el forat seguirà fent-se més profund i irreparable. I allò que hauria de ser armonia i convivència, acabarà en guerra.

Mostra més

Alba Gonzalez

Corresponsal de La Sexta a les Illes Balears. Present a IB3 Televisió. Colabor amb Som Pollença. El periodisme és la meva vida. Amant de la realitat i les persones. Fan de la filosofia vital.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to top button
X