La música folklòrica és, a banda de formar part de l’art i la bellesa de la música, un arrelament a la tradició i la cultura locals que cada lloc que ostenta la singularitat de tenir-ne una de pròpia, hauria de preocupar-se de guardar-la i fomentar-la com un tresor.
Aquí a Pollença, ben bé ho sabem. Què seria de les nostres festes, com Sant Antoni o el Ball dels Cossiers sense la música dels Xeremiers Orats? o de les àguiles sense Corda Amarada?
José Ángel Hevia Velasco i María José Hevia Velasco són dos germans asturians que ho han tengut sempre ben clar. La seva dedicació a l’estudi etnomusicològic i la seva promoció i divulgació a través de xerrades i concerts fa que la valoració d’aquesta herència cultural no només no caigui en l’oblid, sinó que a més pugui esser gaudida.
També són responsables d’haver portat el sò folklòric de la gaita a l’actualitat, fusionant aquests sons atàvics amb altres estils musicals actuals. De fet, el mateix Jose Ángel és responsable, juntament amb Alberto Ariasi Miguel Dopico, d’haver inventat la «gaita electrónica multitímbrica». També són compromesos defensor del bable, la llengua asturiana.
En el duet que formen els dos germans, ella és l’encarregada de la percussió i ell, de la gaita, flauta, acordeó diatònic, el loop station, i la locució. En el cas de José Ángel, ell ja ha vingut anteriorment al municipi fins a dues vegades. El darrer cop, amb motiu del desè aniversari dels Xeremiers Orats, amb qui guarda bona relació. Ara, aquesta agrupació pollencina compleix una dècada més, i amb aquest vintè aniversari han aprofitat la ocasió, conjuntament amb l’Ajuntament, de portar-lo de nou a Pollença.
En aquest cas, l’espectacle oferit per ambdós músics asturians combinarà l’espectacle musical amb la divulgació dels orígens dels instruments, les cançons i les tradicions. Així, mitjançant música, teatre i vídeo, serà una magnífica oportunitat per a gaudir alhora que aprendre.
El concert tindrà lloc al Claustre de Sant Domingo el proper dia 22, a les 20.00h. Podeu comprar les entrades a ticket IB per un preu de 10 euros.
Entrevista amb els germans Hevia, que portaràn el seu projecte ‘La Conferencia’ aquest mateix dissabte, al Claustre de Sant Domingo
Des de Som Pollença, i gràcies al contacte que hem pogut mantenir amb el seu representant, hem pogut fer arribar les següents preguntes als dos artistes. Degut a la seva bona relació, hem demanat una mica de consell als Xeremiers Orats en alguna pregunta. I aquí tenim les seves respostes:
P: Hi ha una frase molt bonica i molt il·lustrativa que diu: “Al final, només protegim el que volem i només volem el que entenem”. Creuen vostès que representa la filosofia de la seva funció? En el sentit que el valor divulgatiu que transmeten és una manera de conèixer millor la cultura folklòrica de la seva terra per cuidar-la i protegir-la de l’oblit. Creuen que això contribuirà al manteniment de la identitat singular de cada regió que s’hi dedica i als seus costums, com ara el coneixement de tocar els seus instruments?
Sí, protegim el que estimam. Però tampoc fa falta creure’ns molt. Basta senzillament amb fer el que feien els nostres majors. Amb tocar la gaita i el tambor en el nostre cas, tocar la xeremia i el fabiol i el tambor en el cas de balears… fer el que feien aquests quan anaven a una romeria i amenitzaven des dels gegants i caparrots fins la missa passant per la processó i llavors el ball. Fer-ho de manera natural i ser un esglaó més de la cadena de transmissió és vertaderament protegir i estimar aquest folklore.
No hi ha que plantejar-se més. A més els vells no es preguntaven si el que tocaven era una senya d’identitat. O era quelcom representatiu d’una cultura, no. Ells feien la música que feia falta I sense anar molt més enllà jo crec que és realment com es protegeix el folklore. Essent un esglaó d’aquesta cadena.
P: Qui o què us va fer entrar al món folklòric asturià?
Nosaltres vam créixer en una família en la que l’estima per les tradicions, d’una manera natural no d’una manera forçada, era una cosa molt comú.
Des de petits ens vestien d’asturians per a les festes del poble. Des de petits seguiem allà on hi havia un gaiter o un tamboriler, doncs els seguíem, els admiràvem… És a dir, era tot d’una forma molt natural.Llavors, quan decidírem fer música amb 10 o 11 anys, doncs uns nins elegíen el piano o la guitarra i nosaltres elegírem la gaita i el tambor perquè per a nosaltres era quelcom molt natural.
P: Coneixen vostès si hi ha similituds entre les gaites asturianes i gallegues i les xeremies mallorquines?
Per suposat hi ha similituds entre tots els instruments de la família de les cornamusses. La xreremia ho és, la gaita ho és. A astúries, galícia, portugal i altres llocs. I sí, són molt, molt, molt parescudes. Perquè són conramusses de tub melòdic cònic, amb una digitació molt parescuda, inclús amb unes melodies molt parescudes.
A balears es toca l’alborada de Veiga per exemple, es toquen jotes, a alstúries es toquen jotes també. Són instruments molt parescuts. Tot i que morfològicament la configuració de la xeremia es pareixi molt a aquestes gaites mediterrànies com la zampogna italiana i demés, no obstant no té res a veure amb la zampogna. Té molt més a veure amb una gaita asturiana o gallega. Encara que els roncons de la xeremia vagin abaix i cap endavant, és una gaita que es toca de forma molt, molt, similar a les nostres.
P: Coneixen o ténen alguna relació amb el grup de xeremiers de Pollença, els Xeremiers Orats? Hi ténen alguna anècdota?
Bé, els Xeremiers Orats per a nosaltres són uns grans amics. Això no és tòpic. No és perquè hagi tocat a Pollença… Hi ha una relació que s’ha forjat amb el pas dels anys, molt entranyable i que és molt sincera. Els Orats han estat a Astúries. Han estat a casa dels meus pares al mont, allà a Cabranes.
Sí, tenim anècdotes en comú. Quan vaig esser per primera vegada a Pollença enllà pel 2005, a un concert amb els Orats -ha plogut ja-, fou com una ocasió un poc trista perquè es tractava d’un concert homenatge a un membre de la seva banda que tristement havia mort. I tenguerem la ocasió de participar en aquell homenatge.
Després doncs, mira tú, a alguns llocs sí i a altres menys, però en el cas de Pollença vam entablar una amistat tan forta fins al punt que els Orats en ple han estat a casa meva amb els meus pares, al llagar on fan la sidra. La meva mare els preparà un cop un berenar a tot el grup. I l’anècdota és que els havia fet amb molta estima arròs amb llet -ella és campiona d’arròs amb llet allà a Cabranes-, i resulta que s’oblidaren de menjar-lo. Quan se n’anàren, la meva mare els cridà per dir-lis: “Escolteu, que us deixau l’arròs amb llet!“
Ja partien i no va poder ser, però per això ténen pendent de passar-se per allà altre cop a menjar l’arròs amb llet. Com et dic hem entaulat una relació d’amistat que a algunes ciutats que visites ocorre i a altres no, però al cas de Pollença ho portam sempre ben endins, clar que sí.
