En el món de la música, el saxofonista ha estat durant molt de temps el conductor d’emocions, expressions i notes inoblidables. Aquest instrument, amb el seu so inconfusible i versatilitat única, ha estat el fidel company de músics de renom al llarg de la història.
Avui tenim el privilegi de conèixer la història d’un autèntic mestre d’aquest meravellós instrument: Nicolás Reinoso, un veterà del saxòfon.
L’inici de tot: Les escales del futur
Reinoso és una persona tranquil·la, que “dona el que rep” i que a dies és molt taure. Com és això? Ens manifesta la seva gràcia pel signe del zodíac, diu que “a dies hi creu i a dies no… el que és cert és que m’identific molt amb la personalitat d’un taure; de fort caràcter, però difícil de treure i que s’adona de tot el que ocorr al seu voltant maldament no ho pareixi”, explica.
Nicolás (1939) va néixer al centre de l’Havana a una barriada “molt humil i amb condicions al límit”. Tot i això, era un lloc de “gent treballadora, obrera i no conflictiu”, relata. Aquest barri es trobava al centre de la capital i va coincidir amb l’auge econòmic i cultural dels anys 40 i 50. Això va portar una prosperitat i varietat a la ciutat, impulsada pel turisme, la indústria sucrera, l’exportació de tabac i rom o la gran vida nocturna; la ciutat “no dormia”, ens explica Reinoso. No obstant això, aquesta vida nocturna també va conduir a un augment en el consum d’alcohol i drogues, i el que l’entrevistat defineix com “males pràctiques” que, evidentment, també arribaven als seus carrers.
“Em vaig ajuntar amb la gent més “seriosa” de la zona i junts vam evitar formar part de tot allò… Tenir el conservatori a 150 metres de casa va ser el millor que em va passar”
Nicolás Reinoso
Però… en quin moment i com va acabar Nicolás a l’escola de música? Idò ens conta que era un centre multidisciplinari on impartien anglès, economia domèstica o música, entre altres. Un bon dia, Nicolás va pujar per les escales de l’edifici per curiositat i va descobrir que podia aprendre música, concretament, a tocar el piano i així va ser.
“Si em demanen quan es va decidir el camí de la meva vida contest que pujant aquelles escales”
Nicolás Reinoso
A més del piano, també se li va oferir l’oportunitat de formar part de l’orquestra: “un amic meu tocava el clarinet i vaig voler tocar aquest instrument, però ja estaven tots repartits, només quedava disponible un saxòfon i em va anar bé”, encara que bromeja, “si m’haguessin donat una pandereta, també m’hauria anat bé; jo només volia fer música i formar part d’allò”, afirma.
I va ser, precisament quan es va ficar dins el món de la música quan també va millorar la “difícil relació” amb el seu pare. “Va veure que començava a fer el que ell voldria haver fet”. Al cap i a la fi, “hi havia molta feina de músic i estava molt ben pagat“, ja que també van ser uns anys d’esclat artístic i musical que van deixar una empremta indeleble a la història de la música cubana.
Infinitat d’experiències
El saxofonista va estudiar al Conservatori Amadeo Roldán, va ser admès a la banda música municipal i va rodar pels populars cabarets de Cuba. Per motius de la vida, no va acabar els estudis al conservatori i tot d’una es va veure sent autodidacta i tocant pels carrers de la ciutat; va anar fent. El cabaret Capri va ser “la seva primera gran feina; va ser una escola per a mi, un ensenyament i una sort, era l’epicentre de la nit”. Allà, va acompanyar cantats de l’època, era comenta, un lloc que “estava molt de moda i era molt exigent. I també un món neuròtic i boig”
“Quan t’agafa la faràndula i la vida de la nit al cabaret amb 20 i escaig, un no té prou visió per veure quin és el camí idoni”
Nicolás Reinoso
Després del Capri se’n va anar al grup Free American Jazz al cabaret l’Atelier amb dos americans mestissos exiliats a Cuba. Va ser en aquest moment, quan Reinoso va descobrir la seva gran passió; el món del jazz.
Quan li demanam a Nicolás per totes aquestes vivències comenta que va fer tantes coses que qualsevol s’embullaria amb la cronologia dels esdeveniments. Explica que va dedicar molts anys, pràcticament “tota la vida”, com diu ell, a anar de gira amb l’orquestra, va compartir moments amb grans artistes de l’època com Arturo Sandoval o Paquito D’Rivera. També va crear grups com AfroCuba -que té el seu propi documental– o Grupo Lobo i fins i tot va escriure un llibre. Amb tot, també va viure temporades curioses, com quan va formar part del circ.
Tres saxòfons, un alt tenor, una trompeta i un timbal donaven música a un petit circ que recorria tot el país. Aquella va ser una temporada de viatjar i conèixer els pobles més recòndits de Cuba: “Vaig conèixer llocs que mai hauria vist si no fos pel circ” i bromeja “a més a més, eren pobles que no tenien res destacable, per això ens cridaven”.
Nicolás ens conta una anècdota que ocorria quan havien de fer neta la roba. A cada llogaret que s’aturaven els deixaven la roba a diferents rentadores unes hores. “Allò era una cosa tremenda! Al cap i a la fi, li entregàvem tota la nostra a roba a persones que no coneixíem de res, no sabíem si la tornaríem a veure”, ens explica. De fet, el tren sortia a una hora concreta i recorda que en una ocasió que el ferrocarril començava a rodar mentre Nicolás assumia que s’havia quedat sense vestimenta, “va comparèixer la rentadora i corrent me la va fer arribar volant per la finestra“, recorda divertit.
A més, compara la realitat d’aquell circ amb la pel·lícula dels anys 30 ‘Freaks’ o ‘La parada de los monstruos‘ (1932).
“En un circ ple d’éssers deformes, tolits i persones amb diverses amputacions, Hans, un dels nans, hereta una fortuna. A partir d’aquell moment, Cleòpatra, una bella trapezista, intentarà seduir-ho per aconseguir els seus diners. Per assolir el seu objectiu, traça un pla comptant amb la complicitat d’Hèrcules, el forçut del circ“
Sinopsi ‘Freaks’ (1932)
Romanços, desamors, traïcions, persones amb discapacitats… El músic confirma que el que ocorria al film s’assemblava molt a aquell circ.
Tot i que recorda aquella etapa com a una experiència “chevere“, les “comoditats eren mínimes, portàvem un ritme d’anar d’aquí per allà que no podíem seguir eternament” i va tancar l’etapa.
L’havana, Uruguai, Pollença
“Molta gent es va esforçar perquè jo nos fos músic, però no ho van aconseguir”
Nicolás Reinoso
Per diferents raons, amb mig segle de vida se’n va anar a viure a Uruguai. Allà va impartir classes i va seguir fortament arrelat al món de la música. L’any 2006 va venir a l’illa perquè va conèixer una mallorquina i des de 2007 viu a Pollença.
“Pollença m’agrada de debò, he viscut 54 anys a grans ciutats i aquesta tranquil·litat m’encanta. A més, aquí he conegut a gent molt interessant”
Nicolás Reinoso
En l’àmbit professional, ha tocat molt als carrers pollencins i als locals del centre i voltants. “Els dos darrers anys han estat horribles laboralment parlant, tenc moltes ganes de continuar treballant i fent música”. I és que Nicolás té vuitanta-sis anys, però considera que la música “no és una feina perquè em divertesc, no puc deixar de tocar ni entenc a les persones del món de la música que es jubilen i abandonen el seu instrument; és impensable per a mi“, expressa.
Ell assegura que cada dia “prova coses noves” i es “coneix” més. Per al moment, continuarà així i fins i tot potser publicarà un disc en un futur.
