Byung Chul-Han és un dels filòsofs contemporanis de qui s’ha fet més ressò en l’actualitat per els seus assaigs, que analitzen l’estat de la cultura contemporània. Els seus escrits, generalment breus, han tingut èxit per haver analitzat certs aspectes de la cultura atual com l’amor, el concepte de bellesa, els mitjans de comunicació i els aparells tecnològics i el seu impacte en les personalitats, l’amor, el capitalisme o el consumisme.
Al seu assaig La agonía del Eros, el filòsof sur-coreà (format a Alemanya), analitza com ha canviat a aquest nou segle la forma d’estimar de les persones. La situació actual d’allò que en diem amor. Segons ell, es troba en una situació precària degut a que la societat de la informació. I el capitalisme i el narcissisme que aquests contexts imprimeixen a les persones l’han despullat dels seus components fonamentals.
L’agonia de l’Eros (2012)
A dia d’avui, vivim en una societat en què la persuassió és prsent a totes les branques de la quotidianitat (tot es ven, tot es comerciallitza, i per a fer-ho, tot s’ha de publicitar com a agradable). Dins d’aquest context, les persones estam avasades a que busquem sols allò que ens plau. Sols acceptam la part positiva de les coses i aquelles que ens persuadeixen. I defugim de tot allò que se’ns hagi fet concebre com a desagradable o que requereixi cert esforç i sacrifici.
Societat de l’exhibicionisme: societat de la seducció i el consum
Podria resumir-se en la frase: “Sols ens agrada el que ens agrada“. Actuam de la mateixa manera que actúa el capitalisme. Acudim al supermercat o al mostrador d’una tenda de roba i trobam a la nostra disposició una ample gamma de béns de consum.
Llavors, així ho fem també quan cercam les nostres experiències amoroses. Actualment, en la societat de l’espectacle i la informació, per tot arreu patim una sobre-informació. Constantment obrim el mòbil o miram la televisió i ens apareix un bombardeig d’imatges. I en aquests dispositius, hi trobam abundant informació sobre estereotips; sobre el que és valorat com bell, el que prenem com a model de què és una relació, sobre el sexe, i molt més.
La publicitat, la cossificació o l’exhibicionisme a xarxes condicionen allò que buscarem o sobre el que hi tindrem expectatives. Es converteixen en model. Les novel·les, el cinema, l’entreteniment, les xarxes, la pornografia o les revistes del cor ens parlen sobre sexe i amor constantment. Són un mostrador d’experiències.
I, és clar, en la societat de l’empreniment, de la motivació i de la recerca i acumulació d’experiències, aquestes mateixes es converteixen en mandat. És la happycràcia: hem de tenir èxit, ser feliços, viatjar, tenir moltes relacions socials, sexuals i amoroses. L’estereotip i allò que constantment veiem es converteix en obligació. I, obviament, aquesta informació que ens arriba està feta per a que la consumim, per a que ens agradi. Als mitjans, tot es ven com agradable: conduïr es ven com agradable, fins i tot fer-se un compte al banc,…i també l’amor. En aquesta dinàmica, ens diu Chul-Han, hem tret d’ell tota forma de sofriment o negativitat i l’hem convertit en un entreteniment més. Hem arribat fins i tot a una part masoquista; fins i tot el sofriment ha de poder gaudir-se.
Però, realment, a qui li agrada que li donin sols el que vol? Només el sàdic, en aquesta part sado-masoquista de qui domina i qui és dominat, vol que li diguin a tot que sí. Perquè davant la falta de resistència i de llibertat, si sols és que sí, no és llibertat. Es converteix en una presó. Un, com diu l’escrpitor, Infern de l’igual. Tot és igual a nosaltres, al que volem, a imatge i semblança. En aquesta presó ens sumeix la societat de l’espectacle i el consum.
Hem llevat la negativitat (tot allò que no som jo) per convertir-ho tot en mer goig. Plaer momentani i fugaç. I a més, hem dissenyat tot tipus de mecanismes d’elecció per apropar allò que desitjam encara més: podem visitar instagram i observar l’exhibicionisme i les ganes d’agradar. Podem entrar a tinder i tenir a l’abast l’elecció d’aquella persona que volem conèixer; igual que, com havíem començat, a l’expositori d’una tenda o al supermercat.
I és que en aquest context, tot el que veim són atributs. Veim persones maques, persones fees, persones que viatjen i van a dinar a llocs cool, i això és sols el que ens crida l’atenció i ens agrada, però obviam tot allò altre del que hi va acompanyat. No veim la persona com a tal.
El Sexe com a substitució de l’amor
Sols bucam el que podem consumir en l’altre. Així, el sexe en sí mateix, avui tan alabat, n’és un exemple. El sexe que oblida l’aura de singularitat que envolta l’altre persona; el sexe que directament oblida l’altre persona. Quan tenim tan proper, tan disponible l’ALTRE, desapareix el fet de la seva alteritat.
És el mateix que passa amb la informació. Com de més informació disposam, més perdem de vista un coneixement global. Com més imatges veiem de nins morint de fam, més les normalitzam i menys hi empatitzem.
El sexe, abans, era quelcom com un ritual. Estava envoltat del flirteig, de la imaginació, la fantasia i, conseqüentment, un desig. Una enyorança, un anhel. A dia d’avui, escriu Chul-Han, es converteix en pura consumació i exhibicionisme. En converteix en porno. La postergació, l’espera, ha desaparegut i, així, el desig es banalitza.
Avui, la seducció i l’erotisme han sigut substituïts pel quickie. L’amor, en canvi, no és la immediatesa, la possessió o la consumació, segons el filòsof. L’amor és el reconeixement d’aquella distància originària, d’allà on no podrem arribar mai, que mai no posseïrem del tot, perquè no podem entrar dins una altre persona. I això és allò bell. Valorar l’alteritat. La carícia, l’absència. “Les ganes s’alimenten d’allò que encara no és“, i l’amor implica no poder obtenir sempre tot el que es vol.
L’amor, diu Chul-Han, és el no-accés. L’objecte de l’amor, realment, és aquell qui sabem que mai podrem posseïr (i així ho hauríem de voler). L’amor, avui, es positivitza eliminant tota aquesta negació per esser convertit en mer goig i plaer. Ja no volem conèixer l’altre, ni crear res amb ell.
L’ALTRE
Obviam, precisament, a l’ALTRE amb majúsucules. Obviam que allò que hi ha darrere d’aquest expositori són persones singulars, úniques, amb personalitats que van més enllà d’aquests atributs. Amb caràcters els quals ens agradaràn i hi coincidirem per unes coses i per altres no. I sempre des d’una distància irreparable: mai podrem arribar a fer del tot nostre a una altre persona. Mai podrem arribar a posseïr-la del tot, a conèixer-la del tot i entrar dins la seva ment. Això és el que enten Chul-Han per negativitat; tot allò que no som jo.
Quan tenim tan “disponibles” les altres persones com les tenim a Instagram o Tinder i quan el que prima és el sexe sense compromís afectiu, ens oblidam de voler saber d’ells, de voler conèixer-los amb tota la seva negativitat. Els altres, estàn per a consumir. Per a consumir d’ells aquells atributs que t’agraden.
I és que, a més, com que sols veiem atributs positius i separats, aquests esdevenen equivalents. No veus a l’altre persona en tot el seu ésser. Veus una persona que pot esser bella, una que pot esser divertida, que pot esser atrevida, i això són atributs que poden desaferrar-se i desplaçar-se. Observam aquestes característiques, no la persona en la seva totalitat. Això ens des-aferra de tot altre individual. Simplement, no ens importa l’altre en sí mateix, sinó sols que compleixi aquests atributs. Sols ens acabam apropant a les persones per adquirir el que volem. Sols buscam en l’altre allò que nosaltres desitjam i des-personalitzam l’ALTRE. Aquest ALTRE, com a ésser singular i irrepetible amb les seves parts positives i negatives desapareix i, amb ell, agonitza l’eros.
NARCICISME
I és que és sols una cosa típica d’un estat d’immaduresa. La fase del mirall on ens buscam sols a nosaltres mateixos: gent que vesteixi com nosaltres, que li agradi la mateixa música, que es comporti igual que nosaltres… és una fase que hauríem de superar un cop passada l’adolescència. Voler sols allò igual divideix els límits entre nosaltres i la realitat; tot som jo. Em busco a totes parts, perquè sols vull i m’agrada el que m’agrada a mí. Aquest és l’eix d’un desenvolupament narcissista de la personalitat.
Quan un es veu a sí mateix en tot, acaba en el desenvolupament d’un símptoma: la depressió. Un s’avorreix d’un mateix. D’aquest infern de l’igual. Acaba per frustar-se perquè si tot ets tú, tot depèn de tú, tot està fet per a tú, i penses que el món gira en torn teu. Finalment, acabes per projectar en els altres, que són equivalents de tú, justament allò que no t’agrada de tú. T’alliberes d’aquest sentiment de tú mateix desplaçant-lo als altres.
“Avui, el subjecte que desitja anhela experiències”. I si no les complim, ens frustram.
Byung Chul-Han, La agonía del Eros
L’Eros
Al contrari que la concreció, la fugacitat i la consumació, l’Eros és l’admiració de qualitats abstractes. Ja contava Plató al Banquet que el viatge de l’amor és una elevació. Primer es comença estimant allò concret, els cossos. Però qui estima i aprèn com estimar va elevant la seva mirada no sols cap als cossos ni cap a la bellesa concreta, sinó cap a totes les persones i totes les coses. Fins arribar a estimar la bellesa com a concepte. Entendre la idea de què és l’amor, què és allò bell.
La bellesa, a dia d’avui, s’ha convertit en una sexualitat consumible. L’amor en canvi, com la política, és un desig comú d’una altre forma de vida. És un projecte. I com a projecte requereix la il·lusió, pensant en un futur compartit. És a-tòpic (atopos): encara no té lloc. No és, aleshores, estar abocat al consum del moment present. És un desig de mirar envant de forma compartida.
Hi ha d’haver, llavors, un component de creativitat i de canvi. De treball en comú. Anar més enllà de la repetició d’un mer consum; consumir cossos cada cap de setmana.
I és que l’Eros i el coneixement, el desig de saber, van de la mà. Tractar de conèixer i entendre’s amb una altre persona, alhora que tractar de crear una cosa nova. Impliquen la negativitat: allò que encara no hi és o encara no es sap. Així, l’Eros impulsa a abandonar-se a un mateix i les seves seguretats per transitar cap allò desconegut; la generació d’un vincle de convivència amb una altra persona. Fer quelcom nou i no sols consumir un instant.
L’amor requereix valentia i assumir el risc de sortir del teu estat de seguretat. El narcissita, evita els problemes per a sí mateix. Per això rebutja el compromís i eludeix la responsabilitat. No accepta la possibilitat de mirar més enllà de sí mateix i poder veure’s a mercè del sentiment d’impotència que implica co-existir amb un altre que no sempre farà el que a tú t’agradi.
L’amor és utopia
Tot altre és fantasia, imaginació, impuls i recerca. Tot altre que simbolitza sempre negativitat; allò que no s’és. Allò que no es té.
Requereix un abandonament de les seguretats generades per la il·lusió del narcissisme. El narcissisme és la seguretat de l’igual. De veure’s a un mateix reflectit en tot. De veure’s millor i suficient en tot. Pel contrari, eliminar-lo és veure’s superat per allò diferent i reconèixer la finitud, allò que nega la nostra desitjada omnipotència. En definitiva, allò que simbolitza l’Eros és utòpic perquè és la recerca de lo atòpic: allò que encara no hi és, que manca de lloc; la negativitat.
