Amb l’entrada a l’esglèsia del Roser el que un sent és la invitació de la reflexió d’aquell qui es troba a la mar. Motius aquàtics i renou de les ones. La imatge de veure’s sol enmig de mar.
Aquesta és la condició existencial de l’ésser humà, existir a un món on un s’hi troba llençat, gairebé escupit (ja ho deia Heidegger amb la seva conceptualització sobre el Dasein; la condició d’esser -aquí’. Obligat a l’existència a un món desconegut. Com quan un es veu sol i caigut enmig de l’oceà.
Aleshores, identificats en aquest trobar-se enmig de mar, Aina Perelló en situa en un espai reflexiu on remarcant la soledat, hi suma a sobre el fet de ‘portar poc equipatge’ en aquest viatge vital.
Viatges amb equipatge lleuger que ens recorden que poden esser de dos tipus: o bé per torbar-se a un mateix, o bé per fugir.
En aquest sentit, els viatgers (que no turistes), emprenen un camí experiencial que no saben on els portarà (com la vida mateixa). A diferència del turista, que va a un lloc a gaudir i sempre torna al lloc d’origen, el viatger ho és per altres motius.
El viatjar lleuger d’equipatge pareix voler dir que es viatja desproveït de les seguretats. De les seguretats de la llar, de la família, dels amics. Però aquest viatge pot esser voluntari o forçat.
Si bé existeix el paral·lelisme entre el viatge lleuger amb la pròpia vida: desconeixement i descobriment, soledat, introspecció, etc., el viatge forçat o l’exili que pateix qui ha de fugir de casa per la fam, la persecució o la guerra porta aquestes condicions als seus límits més extrems.
En un context com el que vivim avui, amb més persones obligades a un èxode que mai, el viatjar lleuger d’equipatge ens convida a relfexionar als qui viatjam per torbar-nos. Si bé les nostres reflexions sobre el viatge i la vida ténen aquest matís introspectiu i de cura d’un mateix, la precarietat de qui ha de fugir forçosament ens ha de convidar a empatitzar.
Si bé tots ens trobem sols i separats. I és que moltes vegades, per arrelats que ens trobem a un lloc, a un vincle amb els altres o a la famíla, ens sabem sols (pensi’s sinó en els sentiments que un mateix té quan romp una relació o se li mor algú). Per molt que algú acudeixi al nostre costat, per molt que se’ns vulgui fer companyia, en aquests moments, ens sabem sols i separats.
Com ha de sentir-se, aleshores, un refugiat? Una persona comdemnada a la misèria, la precarietat i l’exili. Si la vida és ja un viatge lleuger d’equipatge. En què es converteix quan aquesta esdevé un èxode?
