Amb l’entrada a l’esglèsia del Roser el que un sent és la invitació de la reflexió d’aquell qui es troba a la mar. Motius aquàtics i renou de les ones. La imatge de veure’s sol enmig de mar.
Aquesta és la condició existencial de l’ésser humà, existir a un món on un s’hi troba llençat, gairebé escupit (ja ho deia Heidegger amb la seva conceptualització sobre el Dasein; la condició d’esser -aquí’. Obligat a l’existència a un món desconegut. Com quan un es veu sol i caigut enmig de l’oceà.
![](https://sompollenca.com/wp-content/uploads/2023/10/Aina-perello-equipatge-de-ma.jpeg)
Aleshores, identificats en aquest trobar-se enmig de mar, Aina Perelló en situa en un espai reflexiu on remarcant la soledat, hi suma a sobre el fet de ‘portar poc equipatge’ en aquest viatge vital.
Viatges amb equipatge lleuger que ens recorden que poden esser de dos tipus: o bé per torbar-se a un mateix, o bé per fugir.
En aquest sentit, els viatgers (que no turistes), emprenen un camí experiencial que no saben on els portarà (com la vida mateixa). A diferència del turista, que va a un lloc a gaudir i sempre torna al lloc d’origen, el viatger ho és per altres motius.
![](https://sompollenca.com/wp-content/uploads/2023/10/equipatge-de-ma.jpeg)
![](https://sompollenca.com/wp-content/uploads/2023/10/equipatge-perello.jpeg)
![](https://sompollenca.com/wp-content/uploads/2023/10/Perello-equipatge.jpeg)
El viatjar lleuger d’equipatge pareix voler dir que es viatja desproveït de les seguretats. De les seguretats de la llar, de la família, dels amics. Però aquest viatge pot esser voluntari o forçat.
Si bé existeix el paral·lelisme entre el viatge lleuger amb la pròpia vida: desconeixement i descobriment, soledat, introspecció, etc., el viatge forçat o l’exili que pateix qui ha de fugir de casa per la fam, la persecució o la guerra porta aquestes condicions als seus límits més extrems.
En un context com el que vivim avui, amb més persones obligades a un èxode que mai, el viatjar lleuger d’equipatge ens convida a relfexionar als qui viatjam per torbar-nos. Si bé les nostres reflexions sobre el viatge i la vida ténen aquest matís introspectiu i de cura d’un mateix, la precarietat de qui ha de fugir forçosament ens ha de convidar a empatitzar.
Si bé tots ens trobem sols i separats. I és que moltes vegades, per arrelats que ens trobem a un lloc, a un vincle amb els altres o a la famíla, ens sabem sols (pensi’s sinó en els sentiments que un mateix té quan romp una relació o se li mor algú). Per molt que algú acudeixi al nostre costat, per molt que se’ns vulgui fer companyia, en aquests moments, ens sabem sols i separats.
Com ha de sentir-se, aleshores, un refugiat? Una persona comdemnada a la misèria, la precarietat i l’exili. Si la vida és ja un viatge lleuger d’equipatge. En què es converteix quan aquesta esdevé un èxode?