L’especial memòria que posseïm els éssers humans té unes característiques particulars. Mentre que la d’alguns animals, com el salmó, són capaços de recordar, tot i després d’haver sortit a l’inmens oceà i haver-hi desenvolupat la majoria de la seva vida, a quin riu van nèixer per tornar-hi a desovar, la memòria de l’ésser humà és capaç de fer molt més amb qualitats més humils que aquesta laboriosa gesta.
L’aprenentatge, superior a les capacitats instintives animals com la del salmó, requereix essencialment de la memòria. Aquesta és una relació de dades ja emmagatzemades posades en simetria amb la nova informació. L’aprenentatge, en aquest sentit és, bàsicament, capacitat de relacionar; sintetitzar uns trets amb uns altre per ser capaços de fer quelcom nou. A la imatge d’adalt, podreu veure la fotografia del moviment neuronal d’un cervell. una constant corrent de relacions.
Aquest fet es possible degut a que som capaços de desenvolupar conceptes. Els conceptes són, popularment, coneguts per ser els elements comuns entre múltiples experiències.
Poder emmagatzemar certs significants clau i poder-los relacionar amb dades de noves experiències generant un camp de coneixement és allò que fa el nostre coneixement més complex. Però a la base de tot això, s’hi troba una particular paradoxa: per recordar, és necessari oblidar.
La paradoxa de la memòria amb l’exemple de Funes, el memoriós
Jorge Luis Borges en fa una mostra molt il·lustrativa al seu conte “Funes el memorioso“. A aquesta breu història, el seu protagonista Funes no és capaç d’oblidar cap detall de la seva vida diària. Recorda absolutament el més mínim detall. I això, en vers de representar una avantatge, representa un greu inconvenient a l’hora de manejar-nos a la vida:
No sols li costava comprendre que el símbol genèric -gos- abarcàs tants individus dispars i de diversos tamanys i diversa forma: li molestava que el cus de les tres i catorze (vist de perfil) tingués el mateix nom que el gos de les tres i quart (vist de front)
Fragment del conte “Funes el memorioso“, de Jorge Luís Borges
Així, el fet de recordar-ho absolutament tot el priva d’una capacitat: la capacitat de fer abstraccions. Funes pateix un excés d’informació. Un excés de passat que no el deixa generalitzar ni futuritzar. Per anar bé, una persona ha d’oblidar els fets més particulars i quaitatius dels objectes. Si no, cada fenòmen és absolutament particular i no poden crear-se conceptes. Relacions de connexió entre un color blau i un altre amb una tonalitat una mica més obscura esdevenen impossibles degut al record d’aquestes diferències d’un gra tan fi.
Per això podem dir que la memòria mai reprodueix tal qual una cosa, sinó que la reconstrueix. Quan recordam, aleshores, no estem reproduïnt exactament el mateix gos, la mateixa tonalitat de color, la mateixa forma exacta de les seves orelles. El que fa el nostre cervell és unir formes genèriques d’aquells trets que tenim emmagatzemats a la memòria i donar-ne una imatge tènue, amb condicions similars. Per això, mai serà la imatge d’aquell gos exacte.
De fet, inclús es contempla dir que, segons això, mai veurem aquell gos exactament tal i com és. Perquè quan el veiem en directe, ja hi estam imposant a aquella imatge conceptes relatius a la nostra estructura de coneixement. A la nostra forma de conèixer; als nostres conceptes.
Quan combinam elements de varis records diferents per reconstruïr-ne un concret, no fem quelcom molt similar a quan imaginam? sols que en aquest cas, procedim sense adonar-nos-en. Aleshores, on queda la realitat i on les interferències de les il·lusions de la nostra ment? Amb tot, esdevé un fenòmen complexe.
En el fons, recordar és imaginar. Sols que amb la il·lusió que la informació que representam a la nostra ment és fidel a uns fets que vivim amb anterioritat
Héctor Ruiz Martín. Los secretos de la memoria
