El pas de les dones per Pollença: educació, alimentació, cura, indústria i comunicació

El pas de les dones no ha estat quelcom superflu dins Pollença. De totes maneres, per desgràcia, aquest fet no sempre es té present. Per això, fa uns anys, l’ajuntament del municipi va posar en marxa el Reconeixement al Reglament d’Honors i Distincions de l’Ajuntament de Pollença. Si bé és cert que tal vegada en el seu moment no es va distingir als col·lectius femenins que varen facilitar la vida dels pollencins o varen ajudar al poble, a través d’aquest distintiu es recorda i es commemora la seva tasca. Segons el llicenciat en Història i cronista, Jaume Llompart, aquest reconeixement es va crear l’any 2018 i està agafant força: “Té molta importància en el camp de la igualtat i dona visibilitat a dones pioneres en el seu camp, que varen rompre les barreres de la seva època”.

Aquesta distinció municipal, la qual pretén destacar el treball realitzat per dones o col·lectius de dones dins el municipi, du el nom de Clara Hammerl. La polonesa, nascuda l’any 1860 a la ciutat prussiana de Bromberg, va ser la primera dona directora d’una entitat financera a Espanya, ja que va substituir el seu home Guillem Cifre, fundador de la Caixa d’Estalvis Colonya, quan va morir. A més, Hammerl, va dur a terme la tasca d’educadora -juntament amb el seu marit- a la Institució Lliure d’Ensenyança, també de Colonya. Per mor d’aquest recorregut, l’ajuntament de Pollença va inaugurar el Bust de Clara Hammerl a la plaça dels Seglars el 17 de setembre de 2017, a fi de donar visibilitat a l’aportació de les dones en els diferents àmbits socials i culturals.

D’ençà que s’entrega el Reconeixement al Reglament d’Honors i Distincions de l’Ajuntament de Pollença, s’han distingit fins a cinc col·lectius femenins. Per ordre cronològic han estat les mestres, les peixateres, les sanitàries, les treballadores de la fàbrica Can Morató i les telefonistes. L’elecció, segons Llompart, es fa de la següent manera: cada partit amb representació a la corporació municipal elegeix un nom, encomanen l’informe tècnic -tasca que fa el cronista- i llavors decideixen qui ha de ser reconeguda. “Aquestes dones varen ser impulsores de la seva professió en un context complicat i varen deixar una empremta històrica dins l’evolució del municipi”, subratlla Jaume Llompart.

Guardonades en anys anteriors: mestres, peixateres, sanitàries i treballadores de Can Morató

Els honors i distincions, segons Llompart, sempre reconeixen la tasca en un camp en concret. En el cas de les professores o mestres, per exemple, varen ser pioneres en desenvolupar la tasca docent dins aquest àmbit. Pel que fa a les peixateres, varen ser un pilar en el poble a través de la seva tasca de venda de peix, ja que aportaven doblers a la família i “feien gairebé més feina que els seus homes pescadors”.

D’altra banda, les sanitàries també varen tenir un paper molt important dins Pollença i, de fet, encara són recordades avui dia. Primerament, les comares varen ser les que varen ajudar a arribar al món a tots els pollencins i pollencines dels anys setanta. Quant a les infermeres, varen anar més enllà de les seves obligacions professionals i, a banda de les cures sanitàries, aplicaven quimioteràpia a cases particulars, posaven injeccions, es desplaçaven per tot el municipi… “Abans de l’obertura del PAC a Pollença, sempre varen assistir a malalts, fins i tot els caps de setmana”, explica el cronista.

Per la seva part, les treballadores de la fàbrica de Can Morató també tenen un paper rellevant dins la història del municipi. El matrimoni conformat per Maria Bosch i Rafel Morató va arribar a Pollença l’any 1922 per muntar una fàbrica de catifes. Varen escollir el corredor del pati del Claustre del convent de Sant Domingo i hi van instal·lar telers que havien duit d’Esporles. A partir d’aquí, varen contractar una vintena d’al·lotes ensenyades per una mestra que realitzaven catifes nuades. Aquest espai, que llavors es va dur a una finca situada al Carrer de la Mar, just al costat del Torrent de Sant Jordi, segons Llompart, és considerat el primer centre febril de Pollença amb més de cent treballadors.

A principis dels anys trenta, la fàbrica es comença a conèixer com a Can Morató, on es feien catifes per exportar. A més, la matèria primera era llana proporcionada pels productors locals. En aquest context, hi havia rodeteres, tenyidores, retalladores, oficiales de taller… Eren moltíssimes les dones que treballaven allà. Més endavant, l’any 1953, es varen introduir millores tecnològiques i es va canviar la bancada on feien feina per estar més còmodes. “Es varen posar llums florescents i també es va instal·lar una ràdio juntament amb altaveus, alguns diuen que ho van fer perquè les treballadores no xerressin tant”, conta el cronista. El 1961, la fàbrica va tancar les portes i gran part d’aquestes treballadores va poder gaudir de la prestació de jubilació, un fet molt rellevant per les pollencines del moment, perquè abans no estaven assegurades.

Les premiades d’enguany: les telefonistes

Segons Llompart, la primera línia telefònica de Pollença es va inaugurar l’any 1920, la qual connectava el port amb el poble. Nou anys després, la primera central de telèfons -situada a la Plaça Vella- ja connectava el municipi amb l’exterior. Agustina Seguí Albertí, que era la filla de la casa, va ser la primera encarregada de la central i, en aquell moment, hi havia 24 telèfons. Val a dir que aquesta central va tenir una funció molt destacada els primers dies de la Guerra Civil del 1936. Ara bé, quan es va tornar a la normalitat, Catalina Oliver Cerdà, que era l’encarregada de la central en aquell moment, va deixar de fer-hi feina i hi varen començar altres dones.

L’any 1952, l’encarregada de la central i també hereva de la casa va passar a ser Maria Antònia Torres, per mor de la mort de Seguí, i ja controlava 67 telèfons. Torres va exercir aquest càrrec fins que la central es va tancar l’any 1974. Segons el cronista, hi varen passar moltes dones per aquest ofici. És més, també hi va haver una central al Port de Pollença, que tenia poca feina durant l’hivern i molta en època estival a causa de l’inici del boom turístic. Llompart assegura que les cridades i connexions telefòniques eren importants també per la base d’hidroavions de Pollença.

Amb tot, des del 1929 fins al 1979 el servei telefònic va ser atès per una veu femenina. Cal recordar que la majoria de la població no tenia telèfons a casa i emprava els que hi havia a la central tant per fer com per rebre cridades. De fet, les telefonistes havien d’avisar a la gent quan algú els telefonava i avisaven també els metges a qualsevol hora i dia de la setmana. “Era una feina còmoda, però esclava, ja que suposava estar activa de dia i de nit amb festius inclosos. Per aquest motiu, la major part de les treballadores eren fadrines, perquè era difícil compaginar la feina amb el matrimoni”, conclou Llompart.