Avui hem tengut el plaer de conversar amb Marto, nom artístic de Miquel Àngel Martorell, un creador nascut a Pollença que combina com ningú la fotografia, la pintura i l’escultura, sovint sobre suports tan potents com roques de més de dues tones. Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma, ha exposat arreu d’Europa i ha estat reconegut amb premis com el Certamen Internacional d’Arts Plàstiques de Pollença o el Premi Ciutat de Palma de pintura.
Marto és molt més que un artista: és un observador del temps, un narrador de silencis, un experimentador incansable que ha convertit l’adversitat en inspiració. Parlam amb ell, ben de prop:
🗨️ Quan vas sentir per primera vegada que l’art formava part de qui ets?
Des de ben petit, l’art ja formava part del meu món. Record que m’embadalien els colors, l’olor de la trementina, la textura espessa de la pintura a l’oli… Tenia una atracció gairebé magnètica cap a aquella densitat, aquell pes, aquella profunditat.
L’aquarel·la me semblava massa lleugera, massa suau. En canvi, l’oli tenia ànima, tenia cos. Me podia passar hores barrejant colors, experimentant, deixant que les pinzellades diguessin el que jo encara no sabia posar en paraules. Record especialment la passió que sentia quan pintava. Hi passava hores i hores, i preferia això abans que jugar amb els amics.
🗨️ Hi ha alguna persona o experiència que et va marcar especialment en els teus inicis?
Sí… els meus pares me varen obligar a estudiar comptabilitat. Ells pensaven que de l’art no se podia viure, que era una afició, no una manera de guanyar-se la vida. Jo ho vivia amb frustració, perquè sentia molt endins que aquell no era el meu camí.
🗨️ Com descriuries el teu estil artístic?
Sempre he tengut una tendència cap al realisme figuratiu. El meu professor d’Arts i Oficis de Palma deia que era molt purista. Tot i això, en certs moments vaig intentar fer una ruptura més conceptual. Ara mateix combin la fotografia digital realista amb un punt surrealista que me representa molt.
🗨️ D’on treus la inspiració per crear?
La motivació me ve sovint de visitar museus, fires d’art, biennals… És com reconnectar amb l’essència de per què faig el que faig. Quan tenc davant una obra com El descendiment de Rogier van der Weyden, al Museu del Prado, no només la mir: la visc. Em travessa, m’emociona profundament. La qualitat del detall, la càrrega emocional, la tècnica… tot em parla, em remou, i em recorda que l’art pot ser absolutament commovedor. És en aquests moments quan torn sentir aquella necessitat de crear.
🗨️ Què significa per a tu ser un artista pollencí?
Significa haver nascut en un poble meravellós i sentir que form part d’un gran llegat d’artistes que han deixat petjada a Pollença. És una responsabilitat i un orgull.
🗨️ Com va ser guanyar el Certamen Internacional d’Arts Plàstiques de Pollença?
Va ser un moment clau dins la meva trajectòria. Guanyar el Certamen Internacional d’Arts Plàstiques de Pollença va ser com una empenta forta que em deia: “segueix, això és teu”. I ha estat molt especial que, just enguany, hagi tornat a exposar a l’Església del Claustre de Santo Domingo, envoltat d’altres artistes pollencins. Tornar a aquell espai, compartir obra i trajectòria amb gent de la meva terra… m’ha fet sentir part d’un fil que continua, que no s’ha trencat mai.
🗨️ Què t’agradaria fer artísticament que encara no hagis pogut fer?
Vaig estar dues dècades apartat del món de l’art arran d’un ictus que me va paralitzar el cos. Ara estic preparant una instal·lació anomenada STONE PRJCT, que m’agradaria molt poder exposar a l’Església de Santo Domingo de Pollença.
🗨️ Quina obra teva consideres que et representa millor i per què?
“Crisis Crisis” va guanyar el Premi Ciutat de Palma l’any 1995. Era una obra fotogràfica en un certamen de pintura, i va generar debat. També destacaria “Parella”, amb la qual vaig guanyar el Certamen Internacional d’Arts Plàstiques de Pollença. Ambdues pertanyen a una època en què treballava molt amb la fragmentació fotogràfica.
En Marto és molt més que un artista: és un esperit fidel a la seva passió, capaç de renéixer després de moments difícils i seguir creant des d’un lloc profund i autèntic. La seva mirada sobre l’art, arrelada a Pollença però oberta al món, ens recorda que l’art no només s’estudia o s’exposa —l’art se sent, es viu i es defensa. Gràcies, Marto, per compartir-nos el teu camí amb tanta veritat i sensibilitat.
