🔶 Per començar, parla’ns un poc de tu: quants anys tens, a què et dediques, com és la teva família…
Bones! Som en Daniel Pérez Albertí, però tothom em diu Dani. Tenc 29 anys i som mestre de primària. Actualment faig feina com a professor d’anglès a una acadèmia de Pollença, i durant l’estiu també som monitor a les estades de temps lliure del poble. Això reflecteix molt bé el meu compromís amb l’educació i la joventut.
Pel que fa a la família, molts em coneixen per part de la meva mare, de Can Coll Llarg, una família molt lligada a la mar i a la pesca. El meu padrí, en Mateu Albertí, també era conegut dins aquest món.
🔶 Què t’ha empès a presentar-te per representar a Joan Mas aquest any?
Des de ben petit he viscut les festes de la Patrona amb una passió especial. Cada any he sentit el simulacre amb el mateix orgull i sentiment com a pollencí. Sempre he somiat poder participar-hi des del davant, representant en Joan Mas.
A més, a casa sempre hem estat molt implicats amb la festa. El meu tio, en Guillem Cànaves Pixona, va ser Joan Mas l’any 2002; el meu cosí, en Jaume, el 2012; i fins i tot el meu altre cosí, en Mateu, va ser Dragut l’any passat.
També he ajudat durant molts d’anys a les barreres de Joan Mas, i això m’ha fet viure aquest paper molt de prop. Veure’l saltar per la finestra i fer el crit sempre m’ha emocionat. Esper de tot cor que enguany sigui el meu torn de fer realitat aquest somni.
🔶 Per què creus que hauries de ser tu qui representi aquest paper tan especial per al poble?
Per mi, representar en Joan Mas va molt més enllà de fer un paper; és formar part viva d’una tradició que estim profundament i és una manera de demostrar l’amor que sent pel meu poble i per la Patrona. Des de ben petit he viscut el simulacre amb una emoció que no s’explica, sempre amb l’esperança de poder-hi participar algun dia des del lloc més simbòlic. Si tenc la sort de ser l’elegit, ho viuré amb tot el cor, posant-hi passió, respecte i molta humilitat. Seria un orgull immens.
🔶 Tens alguna anècdota relacionada amb la Patrona que t’agradaria compartir?
Tenc moltes! Record perdre una espardenya enmig del simulacre, o deixar el garrot a Can Escarrintxo i haver de tornar enrere. També vaig patinar una vegada al Carrer Major i em varen trepitjar per tot… En el moment no va fer gens de gràcia, però ara ho record amb un somriure.
Però si m’he de quedar amb un moment realment especial, seria el simulacre de 2012, quan el meu cosí va ser Joan Mas. Vaig poder viure la festa de ben a prop per primera vegada, i aquest record el duré sempre dins jo.
🔶 Hi ha alguna persona, grup o col·lectiu a qui t’agradaria agrair el seu suport durant aquest procés?
Uff… Si només n’hagués de dir una! La veritat és que m’agradaria agrair a moltíssima gent. El suport que he rebut ha estat increïble.
En especial vull donar les gràcies a la meva família i als meus amics, que han viscut aquest procés amb la mateixa (o fins i tot més) il·lusió que jo. Han fet una feinada, m’han animat en tot moment i m’han fet sentir molt estimat. Tot aquest suport m’ha emocionat molt i és una cosa que no oblidaré mai.
