#SomNutrició: el mite del dejuni intermitent

Text per Andreu Cañellas

Què és el dejuni intermitent?

El concepte s’ha popularitzat en els darrers anys pels suposats beneficis que aconseguim en realitzar-lo. Aquest consisteix a fer períodes de temps sense ingerir aliments, durant hores o inclús durant dies.

Els diferents estudis que sostenen que es tracta d’un mètode efectiu per la pèrdua de pes (òbviament si no ingereixes aliments perds pes), indiquen que també es perd massa muscular. Això és una problemàtica, i més si sumem que al llarg dels nostres anys ja perdem massa muscular biològicament. Molts problemes en edat avançada venen associades aquesta pèrdua de massa muscular anomenada sarcopènia. De la mateixa manera, l‘1/5 de les persones amb càncer moren per complicacions de caquèxia (pèrdua de massa muscular). En aquests casos és impensable recomanar aquesta pràctica.
Els estudis realitzats són de curta durada. El dejuni intermitent té efectes secundaris negatius a la llarga.

Quins altres problemes sorgeixen?

Un altre aspecte a tenir en compte és la problemàtica educacional que ocasiona. Hem d’aprendre a alimentar-nos, no a deixar-ho de fer. És com si diguéssim que per aprovar el carnet de conduir, no hem de conduir.

Per altra part, pot estar ocasionant l’aparició de TCAs (Trastorns de la Conducta Alimentària), ja que s’està normalitzant el no ingerir aliments. Tant per casos de restricció màxima com pels anomenats afartaments.

Hi ha moltes controvèrsies respecte al dejuni intermitent. Les conclusions són les següents:

1. No hi ha proves que indiquin que seguir un dejuni intermitent és millor que una dieta de restricció calòrica tradicional.
2. En el dejuni intermitent se sol perdre massa muscular.
3. No hi ha estudis sobre possibles efectes adversos a llarga durada.
4. Augment dels possibles casos en TCA.
5. Aprendre a alimentar-nos sempre serà la millor solució.

Per finalitzar, saber que aquesta pràctica no deixa de ser una de les típiques “dietes miraculosa” de les que la societat ens hem d’allunyar. Ja que el seu origen prové de ser una pràctica cultural-religiosa que s’ha desvirtuat.