Joana Serra de Gayeta, nascuda el 1950 al nord de Mallorca. Concretament, a Pollença, la terra que més estima. De jove, va haver de partir a Barcelona per estudiar Filosofia i Lletres, allà es va llicenciar com a Filòloga Hispànica.
La seva carrera com a escriptora va començar el 1972. Va ser guanyadora del Premi Sa Pobla de Narrativa Juvenil i va publicar Sovint el record queda a l’asfalt. Dos anys després, va rebre el Premi Ciutat de Manacor (1974) pel llibre de relats Taules de marbre. El relat Nosaltres esperàvem Mr. Marshall va arribar al Premi Joan Ballester del 1976 per quedar-se, ja que fa poc temps es va incloure a la reedició de Taules de marbre per l’Editorial Moll (2020).
Durant la seva vida, s’ha vist sempre amb contacte amb les lletres. S’ha dedicat a l’ensenyament de llengua i literatura catalana a l’Escola Normal de Palma i la Universitat de les Illes Balears. També va treballar a l’Editorial Cort, on va elaborar, juntament amb altres autors, libres de text d’educació bàsica general. A més, va inaugurar la col·lecció literària «Vell Marí», destinada al públic infantil i juvenil amb el seu llibre la La bruixa Lonieta (1992). D’entre les seves col·laboracions, destaca la revista Cort (1974 a 1982).
La felicitat és feta de moments, de petits moments, de grans moments, de moments de felicitat i moments de tristor, de moments d’amor i moments de desamor. La vida és, també, un moment: un sol moment que nosaltres ens forjam. Un moment lent, però al cap i a la fi, un moment. Vull aprofitar aquest moment de la vida tot el que pugui i més: viure el moment de la vida intensament és, quasi, com viure per a sempre».
extracte del seu blog personal.
Però darrere la seva intensa i seria biografia, la pròpia Joana Serra de Gayeta ens explica qui és ella realment: els seus inicis a la literatura, el seu menjar preferit, el seu llibre de capçalera, el que més estima de Pollença i més:
Quin aprenentatge t’agradaria transmetre?
És una pregunta un poc abstracte, però a mi personalment, per la meva professió, m’agradaria molt transmetre l’estimació i el coneixement del català, de la nostra llengua, i de qualsevol llengua per tal de poder comunicar-nos cada vegada millor. A part d’això, també l’aprenentatge de l’art en general i sobre tot, el de viure amb un civisme cent per cent.
Quin és el teu “plan” preferit per a un diumenge horabaixa?
Simplement m’agrada no fer res, llegir un poc, veure alguna pel·lícula a la televisió. No m’agrada sortir el diumenge horabaixa. En l’estiu m’agrada estar a un lloc que faci fresca i en l’hivern calenteta, però sense sortir. Per jo és un dia d’estar a casa i descansar la ment. A vegades amb amics, a vegades amb família…
Quina va ser la darrera pel·lícula que vares veure?
M’agrada reveure pel·lícules. Darrerament, he vist Casablanca per enèsima vegada i també Hijos de un dios menor, que feia temps que no l’havia vista i de cada vegada m’agrada més i la trob molt bona, molt bona, molt bona. I aquesta setmana he tornat a veure El gran dictador, que és genial.
Ens contes una anècdota que recordis de la teva infantessa?
En podria contar i no acabar mai. Tenc una memòria que consider que és prodigiosa i m’enrecord de tot. La meva infantessa va ser molt alegre i de riure; jugava per el carrer o a la plaça, anavem a “tocar bauleta” (empipàvem a la gent, però de manera agradable), quan va començar a haver telèfon, fèiem bromes. Podria contar-ne moltes, que més que anècdotes són vivències, però tota la vivència infantil crec que es una anècdota.
