L’obscuritat d’allò que sentim al rerefons de l’ànima. Allò que és tan difícil posar en paraules, quan sols podem acudir a imatges i metàfores per a poder ser dit; intuït. És aquell vel dels sentiments al que sols la poesia ens permet posar-hi llum i fer entendre. Aquesta obscuritat era molt més fosca en altres èpoques, on les possibilitats de l’ànima per realitzar-se i descobrir-se es veien cenyides per imposició.
Revolucionaris són aquells qui s’atreveixen a tombar les estaques que aguanten els vèls d’allò que no es pot dir ni pensar, per poder avançar cap a nous horitzons on es divisa llibertat. Sens dubte, Federico García Lorca (1898-1936) fou un revolucionari que, mitjançant la poesia i el teatre, obrí els telons de l’escenari del pensament sobre l’amor per posar el focus en un amor lliure, no sols que possibilités el descobriment de l’amor homosexual, sinó d’una nova forma de relacionar-se sense sotmetiments.
Els ‘Sonetos del amor oscuro’, escrits durant el seu darrer any de vida, just abans de ser afusellat precisament per aquella obscuritat personificada, són part d’una lluita contra la submissió. La voluntat de rebel·lar-se contra una obscuritat imposada sobre els sentiments, vers la qual ell havia de parlar-ne des de la clandestinitat.
Aquest recull d’onze sonets, on hi apareix el primer en que Lorca parla de l’amor masculí i que lluiten contra l’amor de les relacions estèrils, buides de desig, imposades pels estigmes religiosos i socials, és precisament el que ens duràn a Pollença, el proper 4 de Juny a les 20.00h al Club Pollença, l’actor mallorquí Pep Tosar (en la recitació) i els sis músics que acompanyaràn aquests versos amb dolcíssimes notes musicals (Joan Arto, Carmela Cristos, Toni Mora, David Domínguez, Pep Garau i Carles Dènia).
Hem tingut l’oportunitat de poder parlar amb Pep Tosar perquè ens expliqui quins matisos i característiques té aquesta obra musicada. El primer que hem fet, ha estat demanar-li per l’estil de l’obra…
P: Heu definit en altres entrevistes la vostra obra com ‘un concert que participa de la poesia’; sense projeccions, ni decorats. Quina és la finalitat de que l’obra presenti aquests matisos? És per donar-li un caire reflexiu, tenint en compte que aquests poemes de Lorca són una icona reivindicativa sobre l’amor lliure? tenint en compte els periodes que transiten entre vers i vers, essent ocupats per la música, obrint així un espai per a repensar el que s’ha dit mentre la música acompanya,… o, d’altre banda, és precisament per dotar els poemes, ja de per sí d’una musicallitat notòria, d’una sonoritat encara més embellida?
R: La resposta és que sí a tot això que assenyales. La finalitat en que feim tot això és una manera d’enfocar la poesia. La poesia, o se llegeix a la intimitat de la casa de cadascú, intentat posar-se en contacte amb el poeta a través de l’obra, o intentant fer pública aquesta relació que pugui tenir jo particularment amb aquests poemes. Les poses de relleu a través de la música, d’una estructura. Tens l’atreviment de treure unes conclusions sobre allò que has llegit i intentes expressar de quina manera has percebut tú el poema. Per ventura si aquesta feina la fes qualsevol altre, potser seria parescuda, familiar, però també pot ser seria totalment distinta. Aleshores el que faig jo com artista és agafar l’obra d’un artista magnànim i projectar, en aquest cas a través de la música, el meu punt de vista; les ressonàncies que aquella obra ha experimentat a dins el meu ésser.
P: En relació a la pregunta anterior, aleshores, és una obra destinada a gaudir de la musicalitat i l’erotisme també present en els versos; un ‘art per l’art’, o també és una invitació a que pensem sobre l’amor i les relacions humanes?
R: Jo diria que és més similar a la primera observació. Al cap i a la fi, es tracta de sonets; 4 estrofes, dues de 4 versos i dues de 3. És una idea que es resol en 14 versos. És una cosa fragmentada, sintetitzada. Una idea que crida l’atenció sobre una situació molt concreta i la música i el recitat tracten de generar un clima favorable al discurs del sonet, però no en el sentit d’una reflexió àmplia. Al cap i a la fi són poemes amorosos d’enyorança, desengany,… el seu valor està en les imatges i l’estructura, que és extraordinària i que és pròpia d’algú que tenia la facilitat d’escriure poesia amb una facilitat pasmosa.
P: Les composicions musicals que acompanyen la recitació, són majoritàriament de música flamenc? té això relació amb l’orígen andalús del poeta? Heu col·laborat conjuntament en la confecció de les composicions musicals? Han sigut composades a propòsit o estaven ja confeccionades anterioment i s’han adaptat a la recitació dels poemes?
R: La composició musical ha sigut feta expressament per a aquest projecte. Jo diria que no és exactament flamenc. A la base de la composició hi ha les armonies pròpies del famenc, però no podem dir que sigui exactament flamenc. Hi ha una buleria, però són composicions inspirades en el patró flamenc i estàn fetes mil·limetradíssimament. En Joan Arto i jo vam fer feina al llarg d’un any amb aquestess composicions. La meva feina ha sigut exclussivament dramatúrgica, i jo intentava donar-li indicacions als músics per tal de composar temes que responguéssin als climes que jo necessitava per poder recitar els poemes. Al disc, està tot extraordinàriament partiturat al mil·límetre; vers a vers, estrofa a estrofa, tractant que el recitat no sigui només un recitat sinó que el recitat sigui un instrument més dins el concert; dins el conjunt. tot està mil·limètricament estructurat i, com et dic, tot es va fer conjuntament amb en Joan. Primer vam fer els borradors de la música i un pic que les músiques començaren a tenir un aire definitiu, vam iniciar a integrar la resta dels músics i vam fer tots els arrenjaments fins arribar a a això que s’ha publicat.
P: Per descomptat, en aquest recull que Lorca escriví clandestinament, actúa com tot un revolucionari…
R: Jo crec que Lorca té un talent tan divers… era moltes coses al mateix temps. Escriví ‘El público, otra comedia sin título’ (1929), que era una obra revolucionària en tots els sentits: conceptual, dramatúrgica,… i ho continua essent avui dia; una mica menys impossible, però continua essent una obra no escrita per a tots els públis. I alhora és autor de ‘La casa de Bernarda Alba’ o ‘Doña Rosita la soltera’, arguments amb una potència i pols dramàtics extraordinaris però amb un contingut, en canvi, a l’abast de qualsevol espectador. Amb la poesia li passa el mateix. És autor d’aquests onze sonets i a la vegada també del ‘Romancero gitano’ i el ‘Poema del cante jondo’, que són cosmos molt dispars, molt diferents. No obstant, és també detectabe la veu de la mateixa poètica, la veu lorquiana. Igual que la seva veu és totalment reconeixible a qualsevol dels seus texts en prosa, com a ‘Poeta en Nueva York’,… així que crec que en aquest sentit aquests sonets són representatius de tot això. Aquests sonets estàn dedicats a un amic seu pel qual sentia una passió amorosa no corresposta, en tant Rafael Rodríguez Rapún era heterosexual. Vull dir que també són fruit d’un amor impossible.
Aquests onze sonets dónen molt de sí i d’altre banda no crec que Lorca es proposàs escriure una obra només amb onze sonets. Jo crec que el sonet era una forma que ell havia cultivat poc i que se proposa començar a escriure sonets però de cap manera sols onze. Però com diu Allen Josephs, Lorca es ‘la muerte que nunca cesa’: mai acabes de donar voltes a la seva obra i sempre ténen sentit, tant cap a dreta com a esquerra. És una persona amb un talent absolutament prodigiós i per això un viu aquestes experiències cada vegada que entra en contacte amb la seva obra. Ara, precisament, estam representant ‘Federico García’, un espcetacle biogràfic meu sobre Lorca.
Amb l’entrevista acabada i en quan a una reflexió sobre l’amor… a dia d’avui, la sexualitat i l’amor lliure ha arribat a cotes més elevades del que segurament Lorca pogués imaginar, tot i que podríem atrevir-nos a dir que, així i tot, segurament ell no les trobaria suficients.
Hi ha, més enllà de la homosexualitat i l’amor lliure, coses a reflexionar sobre les relacions humanes que són presents als poemes de Lorca i són tot un avenç; per exmemple, al sonet d’aquesta obra ‘El poeta pide a su amor que le escriba’, el primer vers diu: “Amor de mis entrañas, viva muerte,/ en vano espero tu palabra escrita/ y pienso, con la flor que se marchita,/ que si vivo sin mí quiero perderte” i al darrer, “llena pues de palabras mi locura/ o déjame vivir en mi serena/ noche del alma para siempre oscura”.
D’aquí, pot interpretar-se que l’amant no vol estar en un constant estat de melancúnia esperant la correspondència de l’estimat, per tal de no perdre’s a un mateix en una situació de tràgica dependència. I prefereix, aleshores, viure en una ‘serenitat’, tot i que per sempre més ‘obscura’. Aquesta és una reflexió no només sobre l’amor lliure, sinó també sobre l’amor propi i la necessitat d’evitar possessivitats, estats de depressió i altres sacrificis que, tradicionalment, han acompanyat les reflexions poètiques sobre l’amor. Deixarem així doncs, per acabar, una carta de Lorca a Rafael Rodríguez, aquest amor a qui dedicava aquests sonets, per arrodonir l’enteniment del pensament filosòfic de Lorca sobre l’amor:
La normalidad no es ni lo tuyo, de conocer sólo a la mujer, ni lo mío. Lo normal es el amor sin límites (…) En lo mío no hay tergiversación. Uno y otros son como son. Sin trueques. No hay quien mande, no hay quien domine, no hay sometimiento. No hay substitución ni remedo. No hay más que abandono y goce mútuo. Pero se necesitaría una verdadera revolución. Una nueva moral, una moral de la libertad entera. Ésa es la que pedía Walt Whitman.
Carta de Federico García Lorca al seu amor no correspost, Rafael Rodríguez Rapún
